Jo tenia un oncle, amic de sentències i definicions que traduïssin les decepcions que havia anat acumulant durant la vida, que un dia em va dir categòricament: “El futbol al començament era un esport, després va esdevenir un espectacle i ara és un negoci que omple moltes butxaques”. I estic parlant de fa molt de temps. Ara que tinc la seva edat hi afegiria que la irracionalitat és el seu tret més característic. Com entendre que hom pagui una quantitat substanciosa -a vegades esbojarrada- de diners per acabar veient un partit nefast, però acontentar-te amb el sol fet de veure guanyar al teu equip al darrer minut, encara que sigui materialitzant pena màxima injusta? Com és possible que un jugador a qui havies escridassat, insultat i vilipendiat greument quan era a l’equip contrari, ara sigui el teu ídol i li reconeguis totes les seves excel·lències quan l’ha fitxat el teu club? Com és que no quedis meravellat i amb ganes d’aplaudir davant una jugada magistral de l’onze contrari, tu que a la teva empresa exigeixes el màxim de perfecció? I com podem concebre que la simple decisió d’un àrbitre en un moment determinat pugui suposar pèrdues irreversibles de diners que podrien ser pal·liades amb la mera aplicació de mitjans sofisticats que impossibilitarien l’errada humana? Potser aquesta sigui l’explicació de la seva pervivència al llarg de tants anys.

És veritat que la finalitat del matx és essencialment conquerir la victòria o sigui fer més gols que el contrari: aquesta és l’essència del futbol, concretar, definir, marcar, anotar, perforar la porteria contrària, i si és al minut 1 encara millor. Agafar l’adversari fred i distret. Tot i que ara hi ha moltes dones als camps de joc disputant-se el control de la pilota, el gol pertany a l’imaginari masculí: el reconeixement de la força bruta, el xut indeturable, la consecució de l’orgasme, pim pam pum, com si es tractés d’un clau, un clau sense preàmbuls, sense prolegòmens, pura pornografia. Cristiano Ronaldo seria l’exemplar més escaient d’aquesta interpretació: agafa la pilota i va de dret a la barraca, afusella al porter i destrossa la xarxa d’una gardela potentíssima. La gestualitat posterior davant el públic entregat reivindica la superioritat del mascle alfa.

He de dir que aquesta variant del joc no m’interessa. Jo sóc del Barcelona, però per ser més precisos, sóc de la Masia, em convenç més la filosofia que s’imposa a la casa gran del Barça que la que s’exerceix a força de talonari. Em sedueix el treball exigent dels rondós, aquella teranyina que teixeixen els jugadors i on la màgia es marida amb la precisió; gaudeixo amb la captura i possessió de l’instant, la vertebració comuna, la creació col·lectiva. M’agrada aquest futbol que han practicat jugadors com Xavi, Iniesta, Busquets, Piqué... i sobretot Lionel Messi, el jugador que quan ha marcat, després d’una jugada exquisida, aixeca els dits cap al cel, no sé sí per homenatjar la seva àvia que el duia de petit al camp o per sintonitzar amb algun déu dels que jauen a l’Olimp.

Hem viscut moments magistrals, perfectes, irrepetibles aquests darrers temps. Pura filigrana: baixar la pilota impossible, acaronar-la amb delicadesa, fer-la ballar alegre sobre la gespa, fer una paret amb el soci més proper, driblar contraris, regatejar-los amb guant de seda, fer acceleracions i canvis de ritme, fer-te autopassades al buit, trencar catenaccios barroers, conjugar vaselines, paradinhes o folhas secas, fer una assistència precisa, un regal, al company que s’havia descol·locat. Un llenguatge subtil. Pura cerimònia de seducció. Pur erotisme.

Sóc conscient que per guanyar s’ha de batre i abatre l’adversari i si el matx és nul i cap dels dos equips no ha encertat a l’àrea petita, seran els porters, els actors més incompresos i negligits d’aquesta contesa sovint tan injusta, els qui hauran de jugar-se-la als onze metres. Amb el pas dels anys, tothom es recorda dels gols que han valgut trofeus, però qui rememora aquelles parades antològiques sense les quals la victòria hauria estat impossible? El porter reté uns instants el cuiro a les mans, la posa en joc una altra vegada i aquella aturada decisiva es dilueix dins l’oblit.

Jo gosaria apuntar -tot i que la meva teoria suposo que no tindrà cap adepte- que el partit ideal seria aquell que s’acabés amb el mateix resultat del començament, amb taules, però que els 90 minuts haguessin sigut molt intensos, amb un ai!, continuat als llavis i al cor, amb tots els jugadors exercint el seu millor joc, creant mil i una oportunitats, creant bellesa constantment, però que haguessin estat incapaços d’anotar cap gol, a causa del fet que els porters també haguessin estat incommensurables, impenetrables, sense cap errada. Que els 22 jugadors haguessin fet el partit de la seva vida, elaborat sobre la gespa un tapís sense fissures, amb dibuixos antològics, una vivència irrepetible. M’imagino que tothom sortiria del camp desencisat, frustrat, capcot, pensant en totes les ocasions perdudes, lamentant la pèrdua de dos punts. Potser només un oriental entendria aquesta postergació del plaer, aquest estar constantment al límit però sense consumació, sempre a la frontera imperceptible entre el tot i el res.