Per raons de la meva feina pedagògica, cada any, des de fa més de vint, per aquestes dates vaig formant part d’un tribunal de fi de carrera en una de les universitats més reconegudes de Catalunya. Penso sempre que aquesta confiança cap a la meva persona es produeix més per la benevolència dels meus superiors, que per veritables mèrits de la meva acció pedagògica. Però ho faig molt a gust, entre altres coses, perquè això m’ha permès conèixer diferents generacions de graduats que hauran de ser, lògicament, els futurs directius de les empreses que formaran el quadre de l’economia del nostre ‘país en un futur immediat o mediat i perquè és molt agradable conviure entre gent jove i entusiasta. Això rejoveneix.

He de confessar que és una experiència fantàstica. Joves entre 21 i 30 anys, més o menys, individualment o en grup, tensos, sense saber què fer amb les mans i tots amb uns nervis difícilment controlables, presentant els seus Plans d’Empresa densament treballats durant setmanes i setmanes d’investigació, d’estudi i de creativitat, presentant-ho a un grup d’experts que poden condicionar el seu futur, amb tan sols una o dues hores.

No m’agraden els exàmens, ni els judicis, ni el que ningú jutgi a un altre, pel sol fet que algú altre li ha donat el poder de dictaminar, amb un període tan curt de temps com ho són una o dues hores. Probablement el meu discret anarquisme em faci pensar, com deia el meu admirat Salvador Dalí: “Penso que m’agradaria ser anarquista en un país d’ordre”...

Però tornem al que estàvem dient. Durant molts anys he conegut joves emprenedors, magníficament preparats, amb un gran entusiasme, ganes d’entrar al món laboral i amb una creativitat magnífica. He conegut projectes de productes nous, de tecnologies creades per ells,originals; plans d’organització i manufactures de serveis i productes que sobre el paper i per pròpia experiència meva, estan destinats a triomfar en un mercat dur i competitiu com ho és l’actual i com ho seguirà sent en un futur immediat. I sempre em sorgeix una pregunta, que difícilment em puc respondre sense una gran dosi d’optimisme i esperança. La pregunta és: “On aniran a parar tantes i tan bones idees, productes, tecnologia... persones joves?”.

Jo demano, des d’aquestes línies, que els nostres polítics (?) els nostres empresaris consolidats, i les entitats financeres  fomentin i ‘protegeixin’ a tots aquests joves que seran les bases humanes de l’economia i del creixement del nostre país. Si aspirem a un país millor, econòmicament fort i sense cap tipus de dependència, hem de fomentar a aquells que poden fer que tots plegats creixem amb competitivitat dins dels mercats internacionals; i podem fer-ho; amb lleis creditícies adients, amb entitats i empreses creatives que facin créixer el valor de les patents internacionals i la formació humana d’un dels països més rics en creativitat i innovació: El nostre. Tenim escoles de negocis magnífiques, universitats acreditades entres les cent millors del món... i som un país riquíssim en unes de les matèries de gran futur: la Innovació, el treball i la capacitat emprenedora.

Prou de parlar del tòpic “és clar, se’n va haver d’anar a Alemanya...perquè aquí ja se sap... i,  per cert, està molt content...i sembla que té un gran futur”. “Què vol dir “ja se sap...?”. Posem els màxims esforços per aconseguir una veritable “Revolució de les idees,” perquè l’altre ...”ja se sap”...