Els missals i la paperera de la història
En temps gairebé immemorials, quan Marta Ferrussola treia el cap pel balcó presidencial de la Plaça St. Jaume, al costat del President del país, era habitual sentir comentaris de l’estil “això és una dona”..., i és que els catalans sempre hem patit una certa tendència innata a la recerca de símbols nacionals. El President Pujol i la seva muller, Lady Macbeth, com l’anomenaven molts, en són un bon exemple. Ells exemplificaven una manera de fer i de ser que a voltes metabolitzava amb la manera de fer majoritària d’un país treballador, senzill i amb aspiracions.
Jordi Pujol va creuar la porta del Palau de la Generalitat per última vegada el 20 de desembre de l’any 2003 després de donar el relleu a Pasqual Maragall. Aquell dia es liquidava un autèntic règim polític: el pujolisme.
Quedava encara lluny la proposta del Nou Estatut, la destralada socialista a la norma institucional bàsica de Catalunya, la ingrata recollida de firmes contra la mateixa protagonitzada pel PP, la resposta provocadora del TC i la profunda indignació de la societat catalana que esclatava aquell juliol del 2010.
Una dècada i mitja després, el big bang català, ens ha vehiculat a un nou escenari, ara ja, mai més, res tornarà a ser el què era. Sortosament la societat catalana està protagonitzant una revolució democràtica sense precedents, una vegada més tornem a ser punta de llança. Fa segles vàrem fer la revolució industrial sense matèries primeres i ara estem fent un País Nou sense recursos, sense interlocutor i veient com se’ns nega permanentment el diàleg i la negociació, però tossuts i dempeus ho estem fent de manera democràtica, cívica, inclusiva i radicalment transformadora.
La transició espanyola i els qui n’han viscut durant anys han estat víctimes del tsunami del “procés”, enrere queden els missals, les biblioteques i les “Madres Superiores”, tenim l’oportunitat històrica de construir els fonaments d’un país nou, una República inflexible amb la corrupció, el frau i les maleïdes concessions. Potser ja va sent hora de deixar els símbols nacionals i els mites pels llibres d’història i adquirir la categoria única i el símbol inequívoc de País de ciutadans lliures i iguals.
No hi ha massa secrets per assolir aquest objectiu, n’hi ha prou en llençar a la paperera de la història les maneres d’entendre la governança i el poder que han aplicat els qui han dirigit aquest país amb la tutela i complicitat de l’Estat central. La majoria de la societat catalana ha provocat la ruptura d’un pacte entre dues elits polítiques territorialitzades, representants de realitats econòmiques i socials diferents, més diferenciables que diferenciades, sobre el que s’havia construït l’estabilitat del sistema democràtic i constitucional des del 1977.
És ben cert que la bona gent d’aquest país no té la culpa del traspàs dels missals, del 3% o del que es dedicava a fer el President del Palau de la Música, però també és cert que per començar de nou hem de fer autocrítica, només així aconseguirem, sens dubte, ser un subjecte polític suficient, sobirà i responsable, un país i un estat que ens permeti somiar, lluitar i quan calgui, avergonyir-nos acaloradament.
Jordi Pujol va creuar la porta del Palau de la Generalitat per última vegada el 20 de desembre de l’any 2003 després de donar el relleu a Pasqual Maragall. Aquell dia es liquidava un autèntic règim polític: el pujolisme.
Quedava encara lluny la proposta del Nou Estatut, la destralada socialista a la norma institucional bàsica de Catalunya, la ingrata recollida de firmes contra la mateixa protagonitzada pel PP, la resposta provocadora del TC i la profunda indignació de la societat catalana que esclatava aquell juliol del 2010.
Una dècada i mitja després, el big bang català, ens ha vehiculat a un nou escenari, ara ja, mai més, res tornarà a ser el què era. Sortosament la societat catalana està protagonitzant una revolució democràtica sense precedents, una vegada més tornem a ser punta de llança. Fa segles vàrem fer la revolució industrial sense matèries primeres i ara estem fent un País Nou sense recursos, sense interlocutor i veient com se’ns nega permanentment el diàleg i la negociació, però tossuts i dempeus ho estem fent de manera democràtica, cívica, inclusiva i radicalment transformadora.
La transició espanyola i els qui n’han viscut durant anys han estat víctimes del tsunami del “procés”, enrere queden els missals, les biblioteques i les “Madres Superiores”, tenim l’oportunitat històrica de construir els fonaments d’un país nou, una República inflexible amb la corrupció, el frau i les maleïdes concessions. Potser ja va sent hora de deixar els símbols nacionals i els mites pels llibres d’història i adquirir la categoria única i el símbol inequívoc de País de ciutadans lliures i iguals.
No hi ha massa secrets per assolir aquest objectiu, n’hi ha prou en llençar a la paperera de la història les maneres d’entendre la governança i el poder que han aplicat els qui han dirigit aquest país amb la tutela i complicitat de l’Estat central. La majoria de la societat catalana ha provocat la ruptura d’un pacte entre dues elits polítiques territorialitzades, representants de realitats econòmiques i socials diferents, més diferenciables que diferenciades, sobre el que s’havia construït l’estabilitat del sistema democràtic i constitucional des del 1977.
És ben cert que la bona gent d’aquest país no té la culpa del traspàs dels missals, del 3% o del que es dedicava a fer el President del Palau de la Música, però també és cert que per començar de nou hem de fer autocrítica, només així aconseguirem, sens dubte, ser un subjecte polític suficient, sobirà i responsable, un país i un estat que ens permeti somiar, lluitar i quan calgui, avergonyir-nos acaloradament.