La Flama del Canigó, la força del símbol
El camí cap a la plena sobirania de Catalunya s’ha alimentat, en els últims anys, de sòlids arguments econòmics, polítics o socials. Sabem explicar molt millor el dèficit fiscal que patim, la manca d’inversions en infraestructures o allò que faríem per construir una societat més justa. Però hi ha moments en què necessitem també els símbols, perquè també ens diuen molt de com hem arribat fins aquí.
Fa encara no una setmana hem viscut al Ripollès, una vegada més, l’arribada de la Flama del Canigó. Un d’aquests símbols. Fa 51 anys, per primera vegada va travessar el Coll d’Ares aquest foc encès la nit abans al cim del Canigó, una muntanya també carregada de connotacions culturals i històriques. Travessar amb aquest senyal de catalanitat una frontera vigilada llavors encara pels cossos de seguretat de la dictadura franquista era una petita victòria, un senyal de la tossuderia d’un poble que es negava a desaparèixer. Avui ens costa molt poc, repetir aquest gest. Però en aquell moment, l’any 1966, tenia un mèrit extraordinari. A més, la Flama del Canigó passava des de la Catalunya Nord al Principat, en direcció contrària a la que havien seguit els centenars de catalans que el febrer de l’any 1939, al final de la Guerra Civil, havien passat també per Coll d’Ares camí de l’exili, molts dels quals no tornarien mai més a Catalunya.
Al cap de mig segle llarg, la Flama continua repetint el ritual d’escampar el foc del Canigó pel país, amb un simbolisme poderós: el de la cultura compartida dins de la ‘nació gran’, els Països Catalans, que compartim la cultura del foc en la nit de Sant Joan i la mateixa llengua sempre. Per aquest motiu, i al costat dels amics de Tradicat, des d’Òmnium Cultural hem treballat per fer arribar la Flama del Canigó a tot el Ripollès. Els companys de la Catalunya Nord que ens la portaven també ens animaven, la setmana passada, a continuar endavant amb el camí cap a la independència que ara té una fita el pròxim dia 1 d’octubre. Saben que nosaltres obrim camí, i que el nostre èxit serà també el seu. La Flama del Canigó, enguany, era encara més carregada de simbolisme.
Fa encara no una setmana hem viscut al Ripollès, una vegada més, l’arribada de la Flama del Canigó. Un d’aquests símbols. Fa 51 anys, per primera vegada va travessar el Coll d’Ares aquest foc encès la nit abans al cim del Canigó, una muntanya també carregada de connotacions culturals i històriques. Travessar amb aquest senyal de catalanitat una frontera vigilada llavors encara pels cossos de seguretat de la dictadura franquista era una petita victòria, un senyal de la tossuderia d’un poble que es negava a desaparèixer. Avui ens costa molt poc, repetir aquest gest. Però en aquell moment, l’any 1966, tenia un mèrit extraordinari. A més, la Flama del Canigó passava des de la Catalunya Nord al Principat, en direcció contrària a la que havien seguit els centenars de catalans que el febrer de l’any 1939, al final de la Guerra Civil, havien passat també per Coll d’Ares camí de l’exili, molts dels quals no tornarien mai més a Catalunya.
Al cap de mig segle llarg, la Flama continua repetint el ritual d’escampar el foc del Canigó pel país, amb un simbolisme poderós: el de la cultura compartida dins de la ‘nació gran’, els Països Catalans, que compartim la cultura del foc en la nit de Sant Joan i la mateixa llengua sempre. Per aquest motiu, i al costat dels amics de Tradicat, des d’Òmnium Cultural hem treballat per fer arribar la Flama del Canigó a tot el Ripollès. Els companys de la Catalunya Nord que ens la portaven també ens animaven, la setmana passada, a continuar endavant amb el camí cap a la independència que ara té una fita el pròxim dia 1 d’octubre. Saben que nosaltres obrim camí, i que el nostre èxit serà també el seu. La Flama del Canigó, enguany, era encara més carregada de simbolisme.