Revolució dels somriures o país del pensament únic
Aquestes dues darreres setmanes he assistit amb estupor a la presentació de la Llei del Referèndum i als canvis en el Govern de Puigdemont. En els 18 mesos que han passat des de les darreres eleccions, JXSí només ha aprovat 5 de les 45 lleis a les quals es va comprometre a principi de legislatura i la del Referèndum la presenta, però no la porta al Parlament, que és on resideix la sobirania del país. A més, el dia en què, per fi, es decideixin a portar-la, no hi haurà ni debat ni esmenes, en contra del que ha dit per activa i per passiva el Consell de Garanties, que també és un òrgan sobirà català.
Em té al·lucinada com, en els últims 20 dies, la discreta dissensió d’alguns consellers ha portat al cessament de 4 d’ells (i diversos alts càrrecs). Ni tan sols se’ls retreu el fet de no ser independentistes, sinó el fet de tenir dubtes sobre la manera com s’estan fent les coses. Ja no es tracta de convèncer l’altre, ara tallem el cap a qui no pugi al tren cap al no-res de Puigdemont, Junqueras i la CUP. Tant fa si aquests consellers eren ben valorats pels professionals del seu àmbit, com en el casos tan complexes, per cert, dels ja exconsellers d’Educació, Meritxell Ruiz, i d’Interior, Jordi Jané. Massa professionals, pobres. Tots ens hauríem de començar a neguitejar molt seriosament quan el màxim responsable de la policia del país se’n va fent un cop de porta “per motius polítics”.
I davant d’una llei que no és llei perquè no està aprovada i que es va presentar al Teatre Nacional (ves tu, que no fos una metàfora que no hem sabut entendre...) calen propostes reals, que comptin amb les complicitats i els suports necessaris més enllà de l’Ebre per fer-les factibles. En aquest context, PSC i PSOE han fet pública la seva aposta mútua per treure Catalunya i
Espanya de l’atzucac al qual les ha portat l’immovilisme d’uns i la rauxa unilateral dels altres. Un document que mostra la unitat d’anàlisi d’ambdues parts i proposa solucions que fugen de la disjuntiva simplista a la qual ens tenen acostumats tant des d’ERC, PDeCat i CUP com PP i C’s. No tot és blanc o negre, ruptura o immovilisme. Cal complir la legalitat, cert, però també cal saber veure-hi una mica més enllà, d’això va la política.
Em té al·lucinada com, en els últims 20 dies, la discreta dissensió d’alguns consellers ha portat al cessament de 4 d’ells (i diversos alts càrrecs). Ni tan sols se’ls retreu el fet de no ser independentistes, sinó el fet de tenir dubtes sobre la manera com s’estan fent les coses. Ja no es tracta de convèncer l’altre, ara tallem el cap a qui no pugi al tren cap al no-res de Puigdemont, Junqueras i la CUP. Tant fa si aquests consellers eren ben valorats pels professionals del seu àmbit, com en el casos tan complexes, per cert, dels ja exconsellers d’Educació, Meritxell Ruiz, i d’Interior, Jordi Jané. Massa professionals, pobres. Tots ens hauríem de començar a neguitejar molt seriosament quan el màxim responsable de la policia del país se’n va fent un cop de porta “per motius polítics”.
I davant d’una llei que no és llei perquè no està aprovada i que es va presentar al Teatre Nacional (ves tu, que no fos una metàfora que no hem sabut entendre...) calen propostes reals, que comptin amb les complicitats i els suports necessaris més enllà de l’Ebre per fer-les factibles. En aquest context, PSC i PSOE han fet pública la seva aposta mútua per treure Catalunya i
Espanya de l’atzucac al qual les ha portat l’immovilisme d’uns i la rauxa unilateral dels altres. Un document que mostra la unitat d’anàlisi d’ambdues parts i proposa solucions que fugen de la disjuntiva simplista a la qual ens tenen acostumats tant des d’ERC, PDeCat i CUP com PP i C’s. No tot és blanc o negre, ruptura o immovilisme. Cal complir la legalitat, cert, però també cal saber veure-hi una mica més enllà, d’això va la política.