Cliffhanger
Un Cliffhanger és una tècnica narrativa que s’usa en llibres, al cinema i a series de televisió. Consisteix en deixar penjat al lector o espectador amb una escena final impactant o incompleta amb la intenció de generar interès en el proper llibre o capítol.
Actualment, aquesta tècnica es fa servir molt als capítols finals de temporada de les series de televisió per tal que l’audiència tingui moltes ganes de veure la següent temporada; d’aquesta manera, l’espectador comença a especular què passarà i intentar preveure com s’aniran resolvent els misteris. D’aquesta manera es genera molta expectativa.
Aquesta setmana s’ha estrenat la setena temporada de Jocs de Trons. Aquesta sèrie es caracteritza per emprar molt la tècnica del Cliffhanger amb un èxit més que notable.
Fer un Cliffhanger no és difícil: a la serie Dallas van disparar a en JR i va ser un dels moments àlgid de la serie. De vegades és una simple revelació com quan Darth Vader li diu a Luke Skywalker que és el seu pare.
La dificultat d’un Cliffhanger és com reconduir-lo, com aconseguir mantenir l’atenció del seguidor un cop comença la següent temporada o llibre: no és gens fàcil! Hi ha molts casos, on després de deixar l’espectador o lector penjat el resultat no ha satisfet; com per exemple, Perdidos (Lost) destaca per tenir un final molt controvertit que no va complir les expectatives de molts espectadors. Tampoc el final de la saga de llibres Harry Potter va contentar tothom.
Per què explico tot això? Explico això per parlar del procés. El procés català funciona d’aquesta manera. Aquí tenim una serie de dies històrics, dies màgics que ho canviaran tot. No disparem als consellers, en el seu lloc els fem fora o els fem dimitir. En el fons és el mateix. L’objectiu es anar generant expectativa de cara a la propera data, la següent pantalla.
S’ha de reconèixer que ho estan fent molt bé, dominen perfectament el tempo, han aconseguit que tot giri al voltant del que vol que Govern. I quan s’acosten les dates clau tenen la gran habilitat de transformar-les en una altra data, un altre objectiu. Recordeu “el vot de la nostra vida” i que seríem independents en 18 mesos? Ja no cal ser independents als 18 mesos perquè ho serem el 2 d’octubre, suposo que a tothom ja li sembla bé... I el dia 2 d’octubre potser diran que serem independents el dia 1 de febrer. I qui dia passa, any empeny.
L’objectiu de l’1 d’octubre no és declarar la independència el dia 2, tampoc és conèixer l’opinió dels catalans. L’objectiu de l’1 d’octubre es buscar un enfrontament amb l’estat, buscar imputacions dels càrrecs públics i dels funcionaris que col·laborin, buscar la foto de la Guàrdia Civil emportant-se urnes, l’article 155, etc. Al Govern de Madrid també li agrada molt el procés i es prestarà a seguir el guió tant com pugui. En el fons, cap dels dos governs volen que s’acabi mai el procés: és un esdeveniment que entreté a totes dues poblacions i fa que no parlem d’altres coses.
Qui es preocupa de la corrupció quan els catalans es volen independitzar? Ja ens en preocuparem quan no toquin la pera els catalans.
Qui es preocupa del Barcelona World? Quan siguem independents tindrem tants diners que podrem ajudar tots els ludòpates que estem creant ara.
És important arreglar l’encaix Catalunya-Espanya. És un tema urgent que hauríem d’afrontar d’una vegada, amb valentia però també amb honestedat. Ens calen fer propostes valentes i útils. Una successió de brindis al Sol només serveixen per generar frustració. Portem molts anys i hem avançat per la via de l’eloqüència, però per la via dels fets som on érem. Junts Pel Sí sabia que en 18 mesos no seríem independents, però van pensar que amb una proposta més realista la gent no els hagués votat. Avui, d’aquell famós full de ruta no en queda res. Construeixen gegants amb peus de fang i mentre un cau, en construeixen un altre al costat utilitzant la mateixa (i reeixida) tècnica.
Hi ha una dita castellana que diu: “vísteme despacio que tengo prisa”. Potser tenir pressa es fer les coses bé, que resultin útils, no fer-les ràpid.
Actualment, aquesta tècnica es fa servir molt als capítols finals de temporada de les series de televisió per tal que l’audiència tingui moltes ganes de veure la següent temporada; d’aquesta manera, l’espectador comença a especular què passarà i intentar preveure com s’aniran resolvent els misteris. D’aquesta manera es genera molta expectativa.
Aquesta setmana s’ha estrenat la setena temporada de Jocs de Trons. Aquesta sèrie es caracteritza per emprar molt la tècnica del Cliffhanger amb un èxit més que notable.
Fer un Cliffhanger no és difícil: a la serie Dallas van disparar a en JR i va ser un dels moments àlgid de la serie. De vegades és una simple revelació com quan Darth Vader li diu a Luke Skywalker que és el seu pare.
La dificultat d’un Cliffhanger és com reconduir-lo, com aconseguir mantenir l’atenció del seguidor un cop comença la següent temporada o llibre: no és gens fàcil! Hi ha molts casos, on després de deixar l’espectador o lector penjat el resultat no ha satisfet; com per exemple, Perdidos (Lost) destaca per tenir un final molt controvertit que no va complir les expectatives de molts espectadors. Tampoc el final de la saga de llibres Harry Potter va contentar tothom.
Per què explico tot això? Explico això per parlar del procés. El procés català funciona d’aquesta manera. Aquí tenim una serie de dies històrics, dies màgics que ho canviaran tot. No disparem als consellers, en el seu lloc els fem fora o els fem dimitir. En el fons és el mateix. L’objectiu es anar generant expectativa de cara a la propera data, la següent pantalla.
S’ha de reconèixer que ho estan fent molt bé, dominen perfectament el tempo, han aconseguit que tot giri al voltant del que vol que Govern. I quan s’acosten les dates clau tenen la gran habilitat de transformar-les en una altra data, un altre objectiu. Recordeu “el vot de la nostra vida” i que seríem independents en 18 mesos? Ja no cal ser independents als 18 mesos perquè ho serem el 2 d’octubre, suposo que a tothom ja li sembla bé... I el dia 2 d’octubre potser diran que serem independents el dia 1 de febrer. I qui dia passa, any empeny.
L’objectiu de l’1 d’octubre no és declarar la independència el dia 2, tampoc és conèixer l’opinió dels catalans. L’objectiu de l’1 d’octubre es buscar un enfrontament amb l’estat, buscar imputacions dels càrrecs públics i dels funcionaris que col·laborin, buscar la foto de la Guàrdia Civil emportant-se urnes, l’article 155, etc. Al Govern de Madrid també li agrada molt el procés i es prestarà a seguir el guió tant com pugui. En el fons, cap dels dos governs volen que s’acabi mai el procés: és un esdeveniment que entreté a totes dues poblacions i fa que no parlem d’altres coses.
Qui es preocupa de la corrupció quan els catalans es volen independitzar? Ja ens en preocuparem quan no toquin la pera els catalans.
Qui es preocupa del Barcelona World? Quan siguem independents tindrem tants diners que podrem ajudar tots els ludòpates que estem creant ara.
És important arreglar l’encaix Catalunya-Espanya. És un tema urgent que hauríem d’afrontar d’una vegada, amb valentia però també amb honestedat. Ens calen fer propostes valentes i útils. Una successió de brindis al Sol només serveixen per generar frustració. Portem molts anys i hem avançat per la via de l’eloqüència, però per la via dels fets som on érem. Junts Pel Sí sabia que en 18 mesos no seríem independents, però van pensar que amb una proposta més realista la gent no els hagués votat. Avui, d’aquell famós full de ruta no en queda res. Construeixen gegants amb peus de fang i mentre un cau, en construeixen un altre al costat utilitzant la mateixa (i reeixida) tècnica.
Hi ha una dita castellana que diu: “vísteme despacio que tengo prisa”. Potser tenir pressa es fer les coses bé, que resultin útils, no fer-les ràpid.