Els invencibles
És possible que Spielberg titulés els últims esdeveniments que viu el nostre país, fent camí cap a la llibertat nacional, amb el contundent títol de: “Els Invencibles”. El que és encara més possible és que els amants de Jurassic Park, E.T o de la Llista de Schindler, i també els qui no ho són tant, haurien de mirar més d’una i de dues vegades el film per deduir quins dels actors són realment els invencibles.
Després de les últimes maniobres de l’executiu català, tenim un govern format per dones i homes invencibles?
O el que tenim és una base social diversa i transversal que empeny amb força i determinació i que, a aquestes alçades de la pel·lícula, podem catalogar d’invencibles?
Sia com sia, el cert és que aquella calorosa tarda del 10 de juliol, d’ara fa 7 anys, la ciutat comtal acollia centenars de milers de persones clamant dignitat per un poble, el català, que se sentia menystingut per la retallada de l’Estatut d’Autonomia sortit del forn parlamentari i, alhora, “cabrejat” per la macabra sentència del TC. En aquells moments esclatava una Revolució democràtica sense precedents.
Des d’aquell avalot pro dignitat, han passat més de 2.500 dies i 6 diades nacionals, exemplars, per a la memòria de les mobilitzacions d’arreu del món. El Procés ha avançat i enrere, molt enrere queden ja, declaracions com les de l’encara alcalde de Lleida del PSC, Àngel Ros, erigint-se com un ferm defensor del Dret a Decidir, o de l’Ada Colau, abans de ser escollida alcaldessa de Barcelona, dient, sense embuts que, en un Referèndum d’Autodeterminació, votaria SÍ. De fet, en aquells inicis, tot semblava bonic i tothom s’apuntava al carro, ja fos perquè imaginava que en res tot es desinflaria o perquè sumant-t’hi, anaves directament en contra de les polítiques neoliberals dels PP, i això sempre muda. Potser per aquest motiu, l’any 2013, Alfredo Pérez Rubalcaba definia “El Proceso Catalán” com a “ético, estético y épico” i ara, quan ni el nostre govern, ni el nostre Parlament, ni la base social d’aquest país ha afluixat, Ros és un aferrissat defensor de l’Estat de Dret i de la seva Constitució, Colau no es mulla i Rubalcaba i els seus estan obstinats en crear una subcomissió al Congrés per tractar el tema català. Però potser cap dels tres no va calcular que allò no era ni una partida de parxís ni tampoc un caprici temporal.
El moviment per un referèndum vinculant sobre el futur polític del país és el desafiament democràtic més gran i potent que mai ha patit el règim de 1978.
Un moviment nascut de les consultes populars iniciades a Arenys de Munt i organitzades per milers de voluntaris al llarg i ample del país. Sentim-nos orgullosos del que estem protagonitzant, perquè hem estat nosaltres, el poble, els qui hem arrossegat els dirigents polítics a plantejaments que mai havien sospitat: som invencibles.
Nosaltres hem exigit als polítics sobiranistes estar disposats, no només a la inhabilitació, sinó a rebre multes, expropiacions del patrimoni o fins i tot entrar a presó: són invencibles.
Ho som i ho són perquè la democràcia i la dignitat, també, són invencibles.
Després de les últimes maniobres de l’executiu català, tenim un govern format per dones i homes invencibles?
O el que tenim és una base social diversa i transversal que empeny amb força i determinació i que, a aquestes alçades de la pel·lícula, podem catalogar d’invencibles?
Sia com sia, el cert és que aquella calorosa tarda del 10 de juliol, d’ara fa 7 anys, la ciutat comtal acollia centenars de milers de persones clamant dignitat per un poble, el català, que se sentia menystingut per la retallada de l’Estatut d’Autonomia sortit del forn parlamentari i, alhora, “cabrejat” per la macabra sentència del TC. En aquells moments esclatava una Revolució democràtica sense precedents.
Des d’aquell avalot pro dignitat, han passat més de 2.500 dies i 6 diades nacionals, exemplars, per a la memòria de les mobilitzacions d’arreu del món. El Procés ha avançat i enrere, molt enrere queden ja, declaracions com les de l’encara alcalde de Lleida del PSC, Àngel Ros, erigint-se com un ferm defensor del Dret a Decidir, o de l’Ada Colau, abans de ser escollida alcaldessa de Barcelona, dient, sense embuts que, en un Referèndum d’Autodeterminació, votaria SÍ. De fet, en aquells inicis, tot semblava bonic i tothom s’apuntava al carro, ja fos perquè imaginava que en res tot es desinflaria o perquè sumant-t’hi, anaves directament en contra de les polítiques neoliberals dels PP, i això sempre muda. Potser per aquest motiu, l’any 2013, Alfredo Pérez Rubalcaba definia “El Proceso Catalán” com a “ético, estético y épico” i ara, quan ni el nostre govern, ni el nostre Parlament, ni la base social d’aquest país ha afluixat, Ros és un aferrissat defensor de l’Estat de Dret i de la seva Constitució, Colau no es mulla i Rubalcaba i els seus estan obstinats en crear una subcomissió al Congrés per tractar el tema català. Però potser cap dels tres no va calcular que allò no era ni una partida de parxís ni tampoc un caprici temporal.
El moviment per un referèndum vinculant sobre el futur polític del país és el desafiament democràtic més gran i potent que mai ha patit el règim de 1978.
Un moviment nascut de les consultes populars iniciades a Arenys de Munt i organitzades per milers de voluntaris al llarg i ample del país. Sentim-nos orgullosos del que estem protagonitzant, perquè hem estat nosaltres, el poble, els qui hem arrossegat els dirigents polítics a plantejaments que mai havien sospitat: som invencibles.
Nosaltres hem exigit als polítics sobiranistes estar disposats, no només a la inhabilitació, sinó a rebre multes, expropiacions del patrimoni o fins i tot entrar a presó: són invencibles.
Ho som i ho són perquè la democràcia i la dignitat, també, són invencibles.