Divendres passat rebíem la notícia que el Tribunal Constitucional havia anul·lat el cànon digital que s’aplicava a Catalunya. Aquest era un impost aprovat pel Parlament amb un funcionament fàcil d’entendre: es cobraven 25 cèntims a les grans operadores d’Internet per cada connexió que es feia. Tot allò que es recaptava (uns 20 milions d’euros a l’any) servia per ajudar la cultura i, sobretot, el sector audiovisual català. El cinema, per exemple. Sobre el paper, era perfecte: a les empreses operadores i als seus grans beneficis no els feia ni pessigolles, a l’usuari no li representava cap despesa i, en canvi, els beneficiaris n’estaven absolutament satisfets. A més, ajudava a crear llocs de treball en un sector avançat, net, creatiu i que dóna prestigi al país. De fet, era tan clar que l’any 2014 es va aprovar sense cap vot en contra al Parlament. Només el PP i Ciutadans s’hi van abstenir. Però el Govern d’Espanya hi va presentar un recurs i, al cap de tres anys, el cànon digital s’ha escolat pel mateix desguàs pel qual van marxar les mesures legislatives contra la pobresa energètica, per posar només un exemple. 

Ara fa 7 anys que Òmnium Cultural va convocar una manifestació a Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. El que ha passat avui amb el cànon digital acabava de passar llavors amb quelcom molt més important: l’Estatut de Catalunya. El Tribunal Constitucional l’havia retallat fins a convertir-lo en una caricatura d’allò que una majoria de votants catalans havia aprovat en referèndum. La manifestació del 10 de juliol de 2010 va ser l’espurna que va canalitzar pacíficament la indignació del país, va ser el primer acte massiu on es va cridar ‘independència!” i va originar el moviment democràtic popular més potent de l’Europa actual. I ja han passat 7 anys, en els quals no ha canviat res a l’Estat espanyol: des de l’Estatut al cànon digital, passant per les mesures contra la pobresa energètica, els horaris comercials, la igualtat entre homes i dones o les lleis que protegeixen l’ús del català, són moltes les decisions preses a Catalunya que han estat anul·lades des dels poders de l’Estat. El mateix divendres passat, el govern d’Espanya –en una altra prova de diàleg– amenaçava de retirar el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) si hi havia la mínima sospita que aquests recursos s’utilitzaven per al referèndum de l’1 d’octubre proper. 

Autogovern? Ens el permeten, si no el posem en pràctica. Democràcia? Ens la deixen exercir, només en el marc que ells autoritzen. Lamentablement, aquest és tot el diàleg que ha ofert l’Estat. El sol fer de votar el proper dia 1 d’octubre serà el gran acte de dignitat col·lectiva d’un poble que, sigui quin sigui el resultat del referèndum, deixarà clar que és madur per decidir el seu futur.