Setcases, creixement harmònic. Matar la gallina
Diuen que parlar d’un mateix és molt difícil. És quasi impossible. L’objectivitat, i sovint hom cau en la pedanteria o en el catastrofisme farisaic. Parlar del poble en què un ha nascut i hi està profundament arrelat passa el mateix. No obstant, intentaré d’ésser deductiu i procuraré que el lector es faci una idea més o menys clara del que pensa un setcasí del seu poble.
El fet geogràfic de pertànyer, Setcases, a la vall de Camprodon, fa que la seva història hi estigui lligada fins les orelles. El 965, el comte Sunifred ho cita en una donació feta al monestir de Sant Pere. El 1017, el papa Benet VII ho torna a citar com a límit d’uns drets de pesca atorgats al mateix monestir. El 1118, el comte Ramon Berenguer III, en crear el mercat de Camprodon, el limita amb el Pla de Campmagre. Des del 1249, i durant una pila d’anys pertanyem a la vegueria de Camprodon, i, més tard, a la seva Alcaldia Major. Les decisions que surten de Camprodon, durant molt de temps, afecten, d’una manera o d’altra, el nostre poble. I, fins i tot, hi ha qui pensa, no sempre sense raó, que Camprodon ens ha exercit, en moltes ocasions, una certa colonització, així com també a altres pobles de la Vall.
En obtenir, els municipis, més poder local i en desaparèixer la subordinació administrativa a Camprodon, aquest perdé protagonisme; però, encara a principis del segle XX marcava la pauta en molts esdeveniments de la Vall. I no va ésser obstacle perquè alguns prohoms, assidus visitants (Carreras Candi, Cèssar August Torras, Pau Vila, etc) comencessin a parlar de la Vall de Camprodon. Aquesta denominació es convertí en prioritària en front d’altres com l’Alta Vall del Ter o l’Alt Ripollès, que alguns havien proposat.
Enguany, les coses han canviat. L’evolució econòmica d’arreu, conjuntament amb un considerable increment del turisme, han generat en aquesta Vall un progrés sense precedents. Ja pràcticament ningú no pot parlar de cap mena de capitalitat, almenys en els mateixos termes d’abans. Tots els pobles s’han espavilat, i, evidentment, el nostre no podia ésser cap exempció.
L’any 1953 s’inaugurà la carretera, destrossada per l’aiguat de 1940. Això millorà els accessos i permeté que arribessin els primers estiuejants. Aquest flux anirà en augment any rere any, fet que fa que els pagesos comencin a pensar en canviar llurs activitats prioritzant el turisme a les funcions ancestrals agrícoles i ramaderes. I juguen aquesta carta, emprant llurs estalvis en la construcció d’hostals, restaurants, etc. Amb la inauguració de l’estació, a Morens, l’any 1975, de Vallter 2000, es crea una certa sostenibilitat en el nombre de visitants per tot l’any.
Arribats al segle XXI, disposem, ja, de dades suficients per afirmar que l’economia d’aquest poble, com en la resta dels de la Vall es basa, en un percentatge molt elevat, en el turisme. Però, serem capaços de conservar-lo? Tothom sap que és més complex conservar-lo que assolir-lo. A Setcases, darrerament, molt transformat i modernitzat, comença a tenir un forat en les destinacions de molta gent. La Generalitat, enguany, s’ha fet càrrec de l’estació d’esquí, el que, tot sembla, garanteix una continuïtat en la conservació, modernització i funcionament.
Jo, com a setcasí, estic molt content per tot plegat. Ara solament, amb l’aprovació del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, crec que s’ha completat, o quasi, la nostra oferta turística. I a més, crec que això fa, més que mai, possible, també, una certa involució en el sentit de recuperar moltes de les funcions ancestrals de que parlàvem, com la ramaderia i una certa agricultura, encara que sigui per l’autoconsum. Recuperaria la seva identitat mil.lenària , a la vegada que hauria entrat de ple en el progrés actual.
El fet geogràfic de pertànyer, Setcases, a la vall de Camprodon, fa que la seva història hi estigui lligada fins les orelles. El 965, el comte Sunifred ho cita en una donació feta al monestir de Sant Pere. El 1017, el papa Benet VII ho torna a citar com a límit d’uns drets de pesca atorgats al mateix monestir. El 1118, el comte Ramon Berenguer III, en crear el mercat de Camprodon, el limita amb el Pla de Campmagre. Des del 1249, i durant una pila d’anys pertanyem a la vegueria de Camprodon, i, més tard, a la seva Alcaldia Major. Les decisions que surten de Camprodon, durant molt de temps, afecten, d’una manera o d’altra, el nostre poble. I, fins i tot, hi ha qui pensa, no sempre sense raó, que Camprodon ens ha exercit, en moltes ocasions, una certa colonització, així com també a altres pobles de la Vall.
En obtenir, els municipis, més poder local i en desaparèixer la subordinació administrativa a Camprodon, aquest perdé protagonisme; però, encara a principis del segle XX marcava la pauta en molts esdeveniments de la Vall. I no va ésser obstacle perquè alguns prohoms, assidus visitants (Carreras Candi, Cèssar August Torras, Pau Vila, etc) comencessin a parlar de la Vall de Camprodon. Aquesta denominació es convertí en prioritària en front d’altres com l’Alta Vall del Ter o l’Alt Ripollès, que alguns havien proposat.
Enguany, les coses han canviat. L’evolució econòmica d’arreu, conjuntament amb un considerable increment del turisme, han generat en aquesta Vall un progrés sense precedents. Ja pràcticament ningú no pot parlar de cap mena de capitalitat, almenys en els mateixos termes d’abans. Tots els pobles s’han espavilat, i, evidentment, el nostre no podia ésser cap exempció.
L’any 1953 s’inaugurà la carretera, destrossada per l’aiguat de 1940. Això millorà els accessos i permeté que arribessin els primers estiuejants. Aquest flux anirà en augment any rere any, fet que fa que els pagesos comencin a pensar en canviar llurs activitats prioritzant el turisme a les funcions ancestrals agrícoles i ramaderes. I juguen aquesta carta, emprant llurs estalvis en la construcció d’hostals, restaurants, etc. Amb la inauguració de l’estació, a Morens, l’any 1975, de Vallter 2000, es crea una certa sostenibilitat en el nombre de visitants per tot l’any.
Arribats al segle XXI, disposem, ja, de dades suficients per afirmar que l’economia d’aquest poble, com en la resta dels de la Vall es basa, en un percentatge molt elevat, en el turisme. Però, serem capaços de conservar-lo? Tothom sap que és més complex conservar-lo que assolir-lo. A Setcases, darrerament, molt transformat i modernitzat, comença a tenir un forat en les destinacions de molta gent. La Generalitat, enguany, s’ha fet càrrec de l’estació d’esquí, el que, tot sembla, garanteix una continuïtat en la conservació, modernització i funcionament.
Jo, com a setcasí, estic molt content per tot plegat. Ara solament, amb l’aprovació del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, crec que s’ha completat, o quasi, la nostra oferta turística. I a més, crec que això fa, més que mai, possible, també, una certa involució en el sentit de recuperar moltes de les funcions ancestrals de que parlàvem, com la ramaderia i una certa agricultura, encara que sigui per l’autoconsum. Recuperaria la seva identitat mil.lenària , a la vegada que hauria entrat de ple en el progrés actual.