Dintre de pocs dies s’obrirà la mitja veda. És el tret de sortida de la temporada de caça. Anys enrere, això era una realitat. Avui és molt diferent. La caça del cabirol mascle i les batudes de senglar no deixen repòs a les societats de caça i els seus socis.

D’un temps ençà, els caçadors tenim l’obligació de tenir les armes i els gossos apunt per, setmana rere setmana, empeitar els animals feréstecs que produeixen danys a l’agricultura i a la ramaderia. I des de l’administració i els sindicats agraris, se’ns exigeix controlar espècies silvestres, com si fóssim culpables de la seva existència. Caçar ha deixat de ser un art...

És cert que sovint els caçadors no hem ofert la imatge que tots voldríem, però la societat en la qual vivim no hi ajuda.

Per caçar cal passar unes proves i tràmits complexos. En primer lloc, un examen oral i pràctic de tir. Disposar d’una assegurança anual, per treure la llicència de caça, estar federat, passar les proves psicotècniques per la obtenció del permis d’armes, que cal fer periòdicament, disposar de permís per caçar en àrees privades (el que representa un cost anual, si és caça en reserves o zones de caça controlada) i disposar del permís especial que cal liquidar a les autonomies o a l’Estat. Per algunes espècies, cal satisfer les corresponents quotes d’entrada i complementàries i pagar els  punts de la peça aconseguida...

Si, a més, comptem les armes, municions, equip, vehicle, gossos perdiguers i de rastre... la broma s’enfila molt. 

Cal dir per si fos poc, que el caçador ha de complir els preceptes de la llei de vedes. Ens diuen quines son les espècies cinegètiques, quins dies les podem caçar, a quines hores podem fer-ho, quina quantitat en podem capturar per jornada, ens diuen l’edat de captura i, en algunes espècies, quin sexe han de tenir les peces a abatre...

No hi ha una altra activitat esportiva, que ho és, amb més control que la caça.

Per si això exposat fos poc, els caçadors titulars de les àrees privades de caça eren responsables fins l’any 2013 dels accidents que poguessin causar les espècies cinegètiques 365 dies a l’any. Avui, a l’Estat Espanyol ja fa el mateix que els païssos  “civilitzats”; som responsables dels accidents el dia de la batuda i 12 hores després. Tot i així, els titulars de les àrees privades on hi ha carreteres tenen citacions judicials i freqüents judicis en els quals cal fer aportació de dades; plans tècnics vigents, llibres de batudes, nomenaments de càrrecs, assegurança vigent de la zona...  

Valorant tot això exposat, no és gens estrany que en els darrers 25 anys hem perdut la meitat del col·lectiu. Els anys 90 a Catalunya hi havia 120.000 llicencies d’armes. El 2016, amb prou feines 60.000.

Atès que som els caçadors els que repoblem d’espècies cinegètiques el nostres territoris i tenim cura de la seva existència, és probable que passi el que va passar amb la pesca a casa nostre. Recordeu quan arreu del Ter es veien pescadors amb canya i truites al riu.? Es varen prohibir les repoblacions, es va instaurar la pesca sense mort (quina conya, no pesqueu...). Resultat: no hi ha truites al riu, no es veu un sol pescador de canya, només tenim “bernats pescaires” i “cormorans” que campen al seu aire.... Ah, em descuidava de dir-vos que aquests dos ocells que he enumerat són espècies protegides. Com els voltors, els llops i els ossos....