El passat dijous 17 d’agost a les quatre en punt de la tarda aterrava el meu vol a l’aeroport del Prat. Era el retorn d’unes vacances i, com és habitual, les presses empenyien per arribar aviat a casa. Sempre que arribo de viatge faig la mateixa ruta. El primer de tot és agafar el bus que em deixa a Plaça Catalunya, i d’allà cap al destí final. Quan sortia de l’aeroport el rellotge em marcava un quart de cinc, així que, si agafava l’Aerobús en aquell mateix instant, arribaria al centre de Barcelona pocs minuts abans de les 17 h. Llavors...

Com continua la meva història d’aquell 17A és el de menys. No és una història que es diferenciï substancialment del relat que podria fer qualsevol altra persona que faci vida pel Ripollès o Osona i que tingui familiars i amics per la zona. Històries on els grups de Whatsapp treien fum. Històries de dolor amb amics d’amics que acabaven de perdre altres amics. Històries de tensió que convertien fets llunyans en un risc imminent al costat de casa. Històries que ens sonaven a antics articles llegits als diaris, però que en aquesta ocasió tenien Ripoll com a epicentre.

Ens creiem que la majoria d’aquestes històries no tenen cap valor per si soles. És cert. Cap d’elles és singular presa individualment perquè tots els testimonis provenen de segones i terceres fonts. Tot i així, per mi la notícia no rau en la diferència, sinó en la similitud.

Per quin motiu s’ha pogut ser tan eficaç en el dispositiu antiterrorista? La resposta es troba en una gran actuació policial la qual mai m’havia sentit tan orgullós d’agrair, però també, i sobretot, es troba en aquestes petites similituds entre tants relats individuals.

Gràcies al cos de Mossos per haver estat un exemple d’eficàcia mundialment a l’hora d’empoderar dispositius de suport ciutadà com el CRONOS o el GÀBIA; però felicitats als nostres veïns anònims de Ripoll, de Cambrils i de Subirats per haver estat la peça clau que ha permès desactivar la cèl·lula terrorista.

Gràcies a aquells mitjans que han centrat esforços a difondre els fets i no donar ales al terror; però felicitats a tots aquells familiars que heu estat més ràpids que ningú preocupant-vos pel nostre estat i demanant que anéssim amb compte.

Gràcies al conseller Forns per despolititzar el succés assumint el risc de cedir el protagonisme al Major Trapero en una societat que manté un mal record dels representants uniformats; però felicitats a tots aquells amics que heu demanat no alimentar l’odi en grups de Whatsapp on la raó no sempre impera.

Gràcies a tots els serveis d’emergències, policia local, protecció civil, mediadors, psicòlegs, serveis sanitaris i un llarg etcètera de professionals per ser-hi com sempre hi han estat quan realment se’ls necessita; però felicitats també a tots aquells ciutadans que heu enviat un simple missatge de condol i de força a aquells éssers estimats que han viscut de prop tot el que ha ocorregut.

Gràcies a les autoritats que han donat un missatge unànime i ferm contra la por; però felicitats a tots els que heu tingut el valor de sortir de casa per fer una sortida familiar o a comentar el futbol al bar quan el més fàcil era quedar-se reclosos al sofà.

Sí. Aquestes són les similituds que tots hem viscut i que realment han marcat la diferència. Similituds que segurament només s’han centrat a compartir missatges d’alerta i suport entre amics i familiars de Ripoll, de Barcelona o de Vilafranca, però que precisament això és el que ha diferenciat Barcelona d’altres successos ocorreguts a Europa. El 17A no va ser un atemptat succeït a ciutats aïllades com Barcelona, Cambrils o Alcanar, sinó un atemptat ocorregut a Catalunya. Un atemptat que ha topat amb estructures ben preparades, però també amb ciutadans madurs, valents i altament interconnectats.

Fins ara sempre m’havia resultat difícil explicar el concepte de Capital Social als meus alumnes de Ciències Polítiques. A partir d’avui sé que el 17A serà l’exemple que posaré quan vulgui evidenciar que la col·laboració social i la confiança mútua és l’element més eficaç per combatre qualsevol repte que el futur ens pugui presentar.

Avui va bé que ens felicitem perquè el capital social del nostre país petit ha permès sortir amb relatiu èxit d’una gran tragèdia. Demà, fóra bo que ens preguntéssim si amb més capital social serem capaços d’evitar tragèdies similars en el futur.