Se’m fa difícil escriure en moments com aquests de consternació dolors i perplexitat perquè mil pensaments s’arremolinen al cervell i costa deixar anar idees concretes, assenyades i coherents. Així com es barregen els sentiments també es barregen els pensaments i costa desgranar un escrit amb sentit.

Em pregunto quin progrés ha aconseguit la humanitat si en ple segle XXI, continuem matant en nom d’un Déu sigui quin sigui el nom que li donem o bé continuem matant en nom d’un fanatisme desfermat moltes vegades per lideratges de dirigents diversos sense entranyes. Em pregunto també, quin avençs hem fet respecte a les guerrers de les creuades o dels conqueridors de colònies. Rellegeixo la història i només sóc capaç de veure que el terror, la guerra i la destrucció són desencadenades i pagades per gent amb afany de poder. L’afany de poder i domini atia l’odi, compra els soldats, anul·la la ment de les persones i les esclavitza per utilitzar-ho tot en benefici propi.

Els grans senyors de la guerra han viscut i viuen de l’esclavatge i la ignorància i l’arma més utilitzada és la força de la por. Massa sovint, per dominar i inculcar la por, se serveixen del nom d’un Déu. El nom d’aquesta paraula ha servit i serveix per justificar qualsevol atrocitat. Per desgràcia, en tenim exemples en totes les religions. Va sent hora de despullar totes les religions de parafernàlies i símbols que només ens separen. No estic en contra de la religió i em considero religiosa, però hem de quedar-nos amb l’esquelet que totes tenen en comú: la tolerància, la comprensió, l’ajuda i, de manera molt especial, l’AMOR. Partint d’això, ens adonarem que a cap Déu li importa si faig quaresma o ramadà, si porto hàbit o mocador o mantellina, vestit llarg o curt, si em caso o sóc cèlibe, si reso a l’església, a la mesquita o al peu d’un arbre. L’essència és si sóc capaç d’estimar, ajudar, acollir o perdonar, si la nostra actuació porta a l’equilibri, a la pau, a la convivència... En definitiva, a la consecució d’un Món millor. La resta, per mi, són elements que els homes ens hem inventat per dominar l’altre.

L’atemptat de Barcelona ens ha trasbalsat i commogut de manera intensa per la ramificació ripollesa. Tots tenim la temptació de buscar culpables i és fàcil trobar-los a prop nostre de manera especial si pensen i senten diferent. És cert que els autors directes tenen noms i cognom propers però no són més que titelles malèfiques en mans de poders econòmics i polítics superiors. Hauríem d’intentar aixecar la mirada i mirar en perspectiva per començar a donar els noms i cognom dels veritables responsables dels atacs terroristes que s’estenen mundialment; no són els que arriben en pasteres; els veritables culpables viatgen en iots.

Aquests dies hem llegit missatges de tota mena vomitant odi, intolerància deslliurant els instints més primaris. Penso que hem tingut la sort de tenir uns representants polítics catalans que han demostrat ser humans. Me’n sento orgullosa. Cada vegada que han sortit als mitjans han enviat missatges de calma, serenor, concòrdia, confiança... Han transmès la sensació que sabien el que feien i que estaven al costat de la gent. Juntament amb la tasca acurada de les nostres forces de seguretat penso que han fet esclatar la gent del carrer amb el clam “no tenim por”. Tots tenim por però lluitar per vèncer-la, plantar-li cara, encarar el futur i defensar fermament allò amb el que creiem ens fa forts.

Es fa difícil escriure perquè hi ha mil coses a dir i potser aquelles que plasmes sobre el paper no són les més encertades. Moltes de les coses que em bullen pel cap les resumeixen aquestes paraules de la Joana Raspall: “On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre. La terra té per a tothom camins oberts. Fuig de qui vulgui entrebancar-te. Trepitja ferm, que el lloc és teu! Avui més que mai tenim camins oberts i hem de fugir de qui en vulgui entrebancar en el camí cap a un Món millor.