Primer, consternació absoluta pels fets colpidors que acaben de passar a Barcelona. Poca estona després incredulitat. No era possible el que es veia ni el que s’escoltava a la informació que ens donaven. Més tard Cambrils. La tristesa s’apodera de tothom, molta tristesa. Una tristesa que perdura, que ho va envaint tot. Una sensació d’impotència i de no entendre com es pot arribar a cometre danys contra la humanitat. Aquesta vegada ha estat Barcelona, Cambrils, però malauradament ens han precedit altres ciutats i països.

La condemna contra aquests actes és contundent, com no pot ser d’altra manera.

Es comença a concretar el nom dels que sembla han comès aquests actes. No pot ser! Ripoll acaba relacionada amb qui els ha comès? La tristesa es fa més punyent, el dolor més insuportable. Transcorren els dies i l’evidència es va apoderant dels ànims de tothom. Incredulitat absoluta.

Catalunya és un país de pau, llibertat, convivència, acollida. I amb ella els pobles que la conformen. Ripoll també. Quantes preguntes s’acumulen! Quanta incertesa!

Necessitem, però, reaccionar, recuperar la nostra convivència, mantenir la nostra manera de ser. No podem deixar-nos vèncer per la por. No és hora de fer retrets, que res tenen a veure amb el moment que vivim. Demostrem la nostra fortalesa. Ajudem-nos a passar aquest dol. Donem-nos suport per superar aquesta situació. Apel·lem a la nostra sensibilitat, civisme, solidaritat. Sumem esforços perquè no ens coartin la nostra llibertat, els nostres valors. Treballem conjuntament, tots, per recuperar la confiança i seguretat, la normalitat a les nostres vides. Ningú pot quedar exclòs en la tasca per aconseguir aquest objectiu. Hi hem de ser TOTS. Portarem els senyals de les ferides durant molt temps, però que no canviaran la nostra identitat.