I un avi molt vellet ens explicarà contes d’animals que parlen i d’arbres que canten…I saps què papa? De nit l’Ukelelé i jo som del mateix color… Així que quan sigui gran seré africà, com l’Ukelelé. Conte, adaptació M. Altés.

Sabeu que passa? Que moltes vegades ens agradaria que els contes fossin veritat. Ep! Que a voltes, són sanguinaris i terribles, però solen tenir aquell toc d’esperança que ens invita a un somriure i que, si cal, també podem fer que el llop es torni vegetarià perquè no es mengi les set cabretes. Sabeu que passa? Que sóc una xerrameca i m’agrada xerrar amb totes les mestres de les escoles i els mestres també. Un bon dia, la directora d’una escola, em va dir que hi ha molts infants malalts, malalts d’esperit. Saps què passa?, em va dir, que un infant hauria de conèixer aquelles cançons que sempre s’han cantat, aquelles històries que sempre s’han explicat, aquelles anècdotes que sempre ens han fet riure, aquells relats compartits, estimats, que ens poden entristir o il·lusionar. Em deia que el pou d’història compartida ens cal, com el pa que ens mengem, si volem que els infants creixin sans i forts. I que de totes aquestes històries compartides en podríem fer un llibre sense fi, teixint el món de cap a cap. Però, massa sovint, els infants no tenen cap història per explicar, cap cançó que puguin cantar i massa sovint, tot i que hi posem remeis, es passen l’estona fent fitxes i no compartint. I massa sovint les mirades dels ensenyants van de dret a la feina, sense mirar gens ni mica l’ànima dels seus alumnes. I ens equivoquem. Molts ulls d’infants i adolescents transiten sense vivor, amb l’ànima adormida. I si la desperta el dimoni no en traurem res de bo i de segur que el conte acabarà molt malament. I ens serà molt difícil retrobar l’esperança. Entre uns i altres ens hem d’ajudar a créixer emocionalment, hem d’evitar els aïllaments. Les mirades cal que estiguin obertes, hem de mirar de veritat per poder explicar, escoltar i aprendre aquells secrets més amagats: una nova manera de fer el te, saber que s’hi tira abans la sal que l’oli per fer un bon pa amb tomàquet, que van pagar diners perquè el meu besavi no anés a lluitar al Marroc, que molta gent de l’Àfrica va començar a treballar al Maresme...

Aviat començarà un nou curs escolar. Ripoll encara estarà de dol. Les mirades de famílies, professionals i alumnes forçosament hauran de canviar arreu. És important compartir el dolor, explicar-nos, ajudar-nos i sobretot conèixer-nos. Conèixer les llengües que parlen els nostres alumnes a les aules. Els marroquins o parlen el darija, dialecte de l’àrab, a una de les llengües berebers, majoritàriament l’amazig i la llengua d’un alumne de Ghana, no té res a veure amb la d’un alumne del Senegal i els alumnes de la franja també tenen el seu deix característic. Sabeu que passarà? Que si reconeixem la llengua dels nostres alumnes, la vivor als ulls retornarà, aprendrem a cantar les seves cançons i no existirà la buidor interior. I tindrem encara més ganes d’aprendre’n més de les nostres. Els esperits s’ompliran. Amb aquest petit gest, de segur que ens acostem més a les famílies i ens serà més fàcil explicar-nos les nostres inquietuds i veure les nostres debilitats. Sabeu que passarà si es fa un bon treball d’entorn? Que els nostres infants i joves compartiran espais i neguits, perquè prèviament a l’escola ja han reconegut qui són, han compartit festes familiars i de centre i a poc a poc, mentre ens coneixem, fem créixer la identitat múltiple. I sabeu que passarà? Que quan els mestres i professors ens expliquin la història, no se n’oblidaran mai més de la història que hem viscut tots plegats com habitants del planeta. S’haurà entès que els currículums han de ser interculturals i per això el nen del conte, que encapçala l’escrit, podrà ser africà, perquè és una peça més que encaixa en la història de la humanitat.