En algunes fotografies de l’època, George Orwell és clavat a un meu oncle que a la postguerra espanyola fabricava a Granollers antenes per a radioaficionats per a guanyar-se la vida en una lluita quotidiana per a la supervivència. Ni en el pitjor dels seus somnis guerrers George Orwell hauria imaginat la invasió de les nostres vides que darrerament protagonitzen per controlar les nostres ments febles els dispositius mòbils omnipresents tant com les religions que ja imaginàvem enterrades a les arenes dels deserts mil·lenaris de Thomas Edward Lawrence (Lawrence d’Aràbia) i suposo que Orwell es deu regirar a la seva tomba republicana quan sent els nostres crits de no tenim por quan en realitat els tenim per corbata.

Sovint penso que entrem en contradiccions que propicien la facilitat amb què es poden crear frases tan boniques com aquesta que regira el repòs d’Orwell. L’expressió lluitar per les idees és un terme encertat i admès a bastament però ara, si s’esmenta, se sol arrufar el nas i acotar el concepte lluita perquè d’alguna manera sembla que fa lleig aquest concepte de pugna orwelliana, tan romàntica, tan apassionada, tan justificada que sempre acabava a trets amb la mort d’algú.

Una persona del món gastronòmic de Ripoll em feia caure aquest dissabte tot sopant en la idea que si aquest dissabte es va celebrar al monestir un concert per la Pau, amb majúscules, és perquè devem estar en guerra, no? Afirmava convençuda des del seu feu gastronòmic.

Sovint oblidem que en tota lluita, guerra, o joc d’hòsties com dèiem de petits, hi ha dos bàndols i que normalment les idees que defensen ambdós són diferents, contraposades i que, curiosament, cada bàndol considera que les seves són les úniques bones i que les idees del bàndol contrari cal erradicar-les com sigui, fins i tot, a sang i fetge si cal. És així, la vida.

El món en què ara vivim ara ja no és el que era fa anys, dècades o segles i calen idees noves per reflotar la nostra existència tocada de mort per gihadistes acollits al bressol de Catalunya on reposa Guifré el Pelós, mort en batalla singular, la sang del qual dóna imatge al símbol de la nostra pàtria ara afable, amable, encantada i en perill, no per religions sinó per la mateixa ignorància massiva i social amb què matava la sida no fa massa. No es poden aclucar els ulls i esperar que tot vagi, bé, no. D’això, en dèiem de petits cardar l’ànec o, més finament, amagar el cap sota l’ala.

Fent un refregit de Tagore, Orwell i algun contertulià de dissabte a altes hores de la nit quan els bars tenen una llum màgica, afirmo que odio les religions, però no les persones. I, i aquesta és meva, que tinc por.