A les portes d’un nou 11 de setembre, encaro aquesta diada amb una barreja estranya d’emocions. Suposo que encara tinc al cap el record de la diada del 2012, quan milers de catalans i catalanes enfilàvem el Passeig de Gràcia de Barcelona, amb la sensació que allò que estàvem fent no tenia aturador. Un dia en què tots els que hi érem, independentment de la nostra edat, gènere, procedència, condició social, de dretes o d’esquerres, ens movíem per un mateix sentiment.

Durant cinc anys hem unit el país de punta a punta amb la cadena humana de la Via Catalana, hem fet una “V” d’11 km al centre de Barcelona, hem omplert de color la Meridiana i hem fet bategar Catalunya. El dilluns vinent tornarem a sortir al carrer, possiblement moguts per un sentiment diferent del del primer dia. La il·lusió i les emocions a flor de pell, que vàrem viure el 2012, per molts s’han aigualit amb el pas del temps. Aquesta vegada, sense oblidar el cor, ens caldrà posar-hi la raó, per tal de mostrar al món el país que volem ser.

Per això, ara més que mai, és el moment de sumar entre tots i totes, sortir al carrer i fer sentir la nostra veu, ja que ara podem olorar i tocar el que durant aquests cinc anys hem estat anhelant. L’1 d’octubre és la culminació d’aquest procés i l’inici de la nova república catalana.

Des d’aquí vull agrair la tasca que totes aquelles persones i col·lectius han fet setmana rere setmana, i mercat rere mercat, ja que des de Ripoll no entenc parlar de l’11 de setembre sense fer-ne esment. Gràcies per no haver perdut el somriure.