Estem (tots) convocats?
Els informatius de mitjans públics i privats catalans, les tertúlies radiofòniques, les columnes d’opinió, la política nacional i fins i tot les xarxes socials, d’uns anys cap aquí s’han tornat monotemàtics i, malauradament, monocolors. En un món on les grans idees i debats s’han vist simplificats a 140 caràcters, la profunditat d’anàlisi ha acabat cedint el seu lloc a les consignes, unes consignes que anihilen el matís. Tanta falta que ens faria ara!
Aquesta falta de neutralitat, exigible com a mínim als mitjans públics, ha allunyat a molta gent dels mitjans en la nostra pròpia llengua, pagats també amb els nostres impostos, però en els que, malauradament, fa temps que no ens sentim representats.
També hem acabat exclosos de les commemoracions de la Diada, una celebració que hauria de ser la màxima representació d’allò que som, de tot el que tenim en comú i ens uneix i que ha acabat tristament convertida en un aparador de l’independentisme. Amb una gran capacitat de mobilització, certament, però que deixa fora a molta, molta, molta gent. Igual de catalans, malgrat el que ens hem de sentir dir.
L’1 d’octubre el govern pretén convocar un referèndum sobre la independència fora de la llei i sense garanties democràtiques basat en una suposada nova legalitat que només compta amb el suport de la majoria independentista. Som molts els que hem decidit no participar-hi. Per canviar l’Estatut es necessitava 2/3 del Parlament, que són 90 escons, i per aprovar lleis dites “de desconnexió” s’han acontentat amb els 72 de la CUP i JxSí. Aquesta convocatòria també ens deixa fora.
Després, amb l’excusa d’una pretesa “normalitat democràtica” es demana als alcaldes que, en molts casos contravenint el consell dels seus propis secretaris, cedeixin els espais de votació de propietat municipal. D’aquesta manera es vol involucrar el màxim d’autoritats possibles, buscant que l’estat no s’atreveixi a inhabilitar a un nombre ta n alt de persones que deixin el país sense govern o que si s’hi atreveix, el puguin acusar de deixar el país amb un buit de poder inassumible. Si es dóna la primera opció, ells tenien raó i es podia fer el referèndum i era ben legal i si es dóna la segona, Espanya viu només per escanyar a Catalunya i ells tenen raó. Un WIN-WIN dins la lògica que venen seguint CUP, PDeCAT i ERC però un error de conseqüències imprevisibles.
El President demana que es faci pressió sobre els alcaldes que legítimament no vulguin involucrar ni la institució ni els funcionaris de les seves corporacions en una aventura amb més que probables conseqüències legals. De moment, l’alcaldessa de Palau-Solità ja ha rebut pressions cíviques en forma de pintades ultratjants. Des d’aquí no em puc estar d’enviar una forta i pública abraçada a en Carlos Fernández, alcalde de Setcases, persona valenta i digna d’admiració. Els que no ens sentim convocats, estem amb tu.
Aquesta falta de neutralitat, exigible com a mínim als mitjans públics, ha allunyat a molta gent dels mitjans en la nostra pròpia llengua, pagats també amb els nostres impostos, però en els que, malauradament, fa temps que no ens sentim representats.
També hem acabat exclosos de les commemoracions de la Diada, una celebració que hauria de ser la màxima representació d’allò que som, de tot el que tenim en comú i ens uneix i que ha acabat tristament convertida en un aparador de l’independentisme. Amb una gran capacitat de mobilització, certament, però que deixa fora a molta, molta, molta gent. Igual de catalans, malgrat el que ens hem de sentir dir.
L’1 d’octubre el govern pretén convocar un referèndum sobre la independència fora de la llei i sense garanties democràtiques basat en una suposada nova legalitat que només compta amb el suport de la majoria independentista. Som molts els que hem decidit no participar-hi. Per canviar l’Estatut es necessitava 2/3 del Parlament, que són 90 escons, i per aprovar lleis dites “de desconnexió” s’han acontentat amb els 72 de la CUP i JxSí. Aquesta convocatòria també ens deixa fora.
Després, amb l’excusa d’una pretesa “normalitat democràtica” es demana als alcaldes que, en molts casos contravenint el consell dels seus propis secretaris, cedeixin els espais de votació de propietat municipal. D’aquesta manera es vol involucrar el màxim d’autoritats possibles, buscant que l’estat no s’atreveixi a inhabilitar a un nombre ta n alt de persones que deixin el país sense govern o que si s’hi atreveix, el puguin acusar de deixar el país amb un buit de poder inassumible. Si es dóna la primera opció, ells tenien raó i es podia fer el referèndum i era ben legal i si es dóna la segona, Espanya viu només per escanyar a Catalunya i ells tenen raó. Un WIN-WIN dins la lògica que venen seguint CUP, PDeCAT i ERC però un error de conseqüències imprevisibles.
El President demana que es faci pressió sobre els alcaldes que legítimament no vulguin involucrar ni la institució ni els funcionaris de les seves corporacions en una aventura amb més que probables conseqüències legals. De moment, l’alcaldessa de Palau-Solità ja ha rebut pressions cíviques en forma de pintades ultratjants. Des d’aquí no em puc estar d’enviar una forta i pública abraçada a en Carlos Fernández, alcalde de Setcases, persona valenta i digna d’admiració. Els que no ens sentim convocats, estem amb tu.