Sobirania no, SOBIRANIES
És complicat resumir el moment polític complex que està vivint una part de la nació completa, una part del que entenem que hauria de ser subjecte polític sobirà en la seva totalitat: els Països Catalans. Tot i així intentaré plasmar tres idees i reflexions que crec que són compartides dins el moviment polític de l’Esquerra Independentista.
No es tracta de legalitat, sinó de legitimitat. S’ha discutit molt sobre si el procés actual i el referèndum és legal o no. És evident que en el marc actual dins la constitució i el règim del 78, que està mostrant més que mai el seu regust encara franquista, el referèndum no és legal. D’acord. Però no parlem de legalitats, oblidem aquesta justificació a l’hora d’explicar-nos, i abordem-ho des de la legitimitat que té tot poble, tot subjecte polític, de decidir el seu futur i com es vol constituir. En aquesta línia, recordar les paraules del Benet Salellas, que ens explicava que les legalitats s’adapten a les voluntats de les poblacions, és a dir, que el poder popular està per sobre del poder legislatiu.
Sense desobediència no hi ha independència. Des de l’inici del “procés” l’Esquerra Independentista ha posat sobre la taula aquesta premissa. Els fets ens han donat la raó i cal abordar-ho com a tal. Les lluites feministes, com la de Rosa Parks que va desobeir al masclisme i al racisme -no se li permetia seure als primers seients dels busos per ser dona i negra- ens demostren la necessitat, l’eficàcia i la legitimitat de la desobediència civil.
Sobirania no, sobiranies. Tot i conscients que dins la lògica del capital imperant a tot Europa és difícil, des de l’Esquerra Independentista entenem la independència, incompleta sense la totalitat dels Països Catalans, no només com una finalitat sinó també com un mitjà. Un mitjà per recuperar totes les sobiranies, no només aquella que des del poder sembla que estan disposats a donar-nos que és l’encaix territorial. No entenem la independència com un canvi de bandera que signifiqui només això. Ho entenem i treballem perquè darrere hi vingui un procés constituent que ens permeti també ser sobirans per decidir com garantim sanitat i educació per totes les persones, com garantim el dret a l’habitatge, com combatem la corrupció i els conflictes d’interessos, quins drets laborals tenim, quines polítiques de gènere reals abordem, com redistribuïm la riquesa, com cuidem i preservem la natura, com som un poble i una república d’acollida i antiracista o si tenim negocis amb la indústria de la guerra, entre tantes altres coses.
Que la por no s’apoderi de nosaltres. De la mateixa manera que els darrers 11 de setembre hem estat ocupant les places i els carrers reivindicant el dret legítim a decidir, cal seguir denunciant lleis injustes i reclamant drets col·lectius a les mateixes places i carrers, els únics espais que mai ens podran prendre. Cal doncs, que des del carrer, donem contingut a la independència exigint un procés constituent per decidir, i tant de bo, canviar-ho absolutament tot.
No es tracta de legalitat, sinó de legitimitat. S’ha discutit molt sobre si el procés actual i el referèndum és legal o no. És evident que en el marc actual dins la constitució i el règim del 78, que està mostrant més que mai el seu regust encara franquista, el referèndum no és legal. D’acord. Però no parlem de legalitats, oblidem aquesta justificació a l’hora d’explicar-nos, i abordem-ho des de la legitimitat que té tot poble, tot subjecte polític, de decidir el seu futur i com es vol constituir. En aquesta línia, recordar les paraules del Benet Salellas, que ens explicava que les legalitats s’adapten a les voluntats de les poblacions, és a dir, que el poder popular està per sobre del poder legislatiu.
Sense desobediència no hi ha independència. Des de l’inici del “procés” l’Esquerra Independentista ha posat sobre la taula aquesta premissa. Els fets ens han donat la raó i cal abordar-ho com a tal. Les lluites feministes, com la de Rosa Parks que va desobeir al masclisme i al racisme -no se li permetia seure als primers seients dels busos per ser dona i negra- ens demostren la necessitat, l’eficàcia i la legitimitat de la desobediència civil.
Sobirania no, sobiranies. Tot i conscients que dins la lògica del capital imperant a tot Europa és difícil, des de l’Esquerra Independentista entenem la independència, incompleta sense la totalitat dels Països Catalans, no només com una finalitat sinó també com un mitjà. Un mitjà per recuperar totes les sobiranies, no només aquella que des del poder sembla que estan disposats a donar-nos que és l’encaix territorial. No entenem la independència com un canvi de bandera que signifiqui només això. Ho entenem i treballem perquè darrere hi vingui un procés constituent que ens permeti també ser sobirans per decidir com garantim sanitat i educació per totes les persones, com garantim el dret a l’habitatge, com combatem la corrupció i els conflictes d’interessos, quins drets laborals tenim, quines polítiques de gènere reals abordem, com redistribuïm la riquesa, com cuidem i preservem la natura, com som un poble i una república d’acollida i antiracista o si tenim negocis amb la indústria de la guerra, entre tantes altres coses.
Que la por no s’apoderi de nosaltres. De la mateixa manera que els darrers 11 de setembre hem estat ocupant les places i els carrers reivindicant el dret legítim a decidir, cal seguir denunciant lleis injustes i reclamant drets col·lectius a les mateixes places i carrers, els únics espais que mai ens podran prendre. Cal doncs, que des del carrer, donem contingut a la independència exigint un procés constituent per decidir, i tant de bo, canviar-ho absolutament tot.