Notes d’un delinqüent potencial
De no ser perquè a l’estat espanyol tenen més veu els fiscals i la guàrdia civil que els jutges, començaria la carta amb un “Señor juez”. Així era com en el TBO de la nostra infantesa, qui estava a punt de cometre un acte irreversible (suïcidar-se, per exemple), eximia als altres de qualsevol responsabilitat. I continuaria: estic molt a prop de delinquir, amb ple coneixement de causa, i, a sobre, lamento dir-ho, amb un viu plaer. Amb aquell gust que dóna mossegar la fruita prohibida. No sap com rejoveneix situar-se fora de la llei! Feia més de quaranta anys que no ho experimentava. Ho trobava a faltar, segueixo confessant.
Miri: de petit, entre els sis i els nou anys vaig anar a una escola del meu poble amb un mestre falangista que ens predicava el divuit de juliol i ens picava els dits amb la regla per menys de res.
De més grandet em van dur a un col·legi religiós, on no s’estaven d’edificar-nos a clatellots. La primera vegada a la vida que he tingut la sensació de volar no va ser amb un avió sinó amb l’empenta que el pare prefecte em va etzibar, encara no sé per què.
A la facultat, on vaig anar a raure poc després, teníem un degà franquista que feia entrar la policia tan bon punt algú alçava una mica la veu. Eren temps convulsos.
Als carrers, de vegades s’hi passejava i sovint s’hi corria, sobretot quan els grisos empaitaven la gent per crims inimaginables avui com manifestar-se, reunir-se, enganxar pasquins de propaganda política o ser poc respectuós amb l’autoritat. No cal dir que si un no anava prou llest, rebia un cop de porra com a premi. En puc donar testimoni. O coses molt pitjors.
Per això, quan ara em veig en la situació de tornar a aquelles èpoques, l’emoció m’enterboleix la mirada i l’adrenalina se m’enfila com si estigués fent escalada lliure. No vull explicar en detall el delicte que podria acabar cometent, per no donar pistes.
Només dir que no tinc antecedents perillosos, com ser impressor ni enquadernador, no dirigeixo cap revista de poble ni dissenyo pàgines web, no posseeixo una distribuïdora de correspondència ni, per no ser res, no sóc ni polític electe. Tampoc afirmo rotundament el que desitjo dur a terme, en un intent d’evitar-me la detenció preventiva.
Només dir que, tal volta, tingui milions de còmplices i se n’acabi assabentant tot el planeta.
Miri: de petit, entre els sis i els nou anys vaig anar a una escola del meu poble amb un mestre falangista que ens predicava el divuit de juliol i ens picava els dits amb la regla per menys de res.
De més grandet em van dur a un col·legi religiós, on no s’estaven d’edificar-nos a clatellots. La primera vegada a la vida que he tingut la sensació de volar no va ser amb un avió sinó amb l’empenta que el pare prefecte em va etzibar, encara no sé per què.
A la facultat, on vaig anar a raure poc després, teníem un degà franquista que feia entrar la policia tan bon punt algú alçava una mica la veu. Eren temps convulsos.
Als carrers, de vegades s’hi passejava i sovint s’hi corria, sobretot quan els grisos empaitaven la gent per crims inimaginables avui com manifestar-se, reunir-se, enganxar pasquins de propaganda política o ser poc respectuós amb l’autoritat. No cal dir que si un no anava prou llest, rebia un cop de porra com a premi. En puc donar testimoni. O coses molt pitjors.
Per això, quan ara em veig en la situació de tornar a aquelles èpoques, l’emoció m’enterboleix la mirada i l’adrenalina se m’enfila com si estigués fent escalada lliure. No vull explicar en detall el delicte que podria acabar cometent, per no donar pistes.
Només dir que no tinc antecedents perillosos, com ser impressor ni enquadernador, no dirigeixo cap revista de poble ni dissenyo pàgines web, no posseeixo una distribuïdora de correspondència ni, per no ser res, no sóc ni polític electe. Tampoc afirmo rotundament el que desitjo dur a terme, en un intent d’evitar-me la detenció preventiva.
Només dir que, tal volta, tingui milions de còmplices i se n’acabi assabentant tot el planeta.