Abans de començar, us dec una explicació. Jo sóc un gos, millor dit una gosseta, el meu nou és Ketty, sóc de la raça yorkshire terrier, el 25 de desembre compliré 12 anys i l’home que apareix a la foto és el meu amo. He aprofitat que estava fent una becaina estival i he escrit a corre-cuita, amb moltes presses, aquests mots que espero que la meva confessió anterior no us hagi dissuadit de continuar llegint. La veritat és que ja no podia més, tot té un límit, una té la paciència d’una santa, però arriba un moment que una simple gota fa vessar el vas, que dius prou i per fi vols que la teva veu o la teva indignació s’escolti.

No sé si ets d’aquells que quan veuen un gos no els fa cap mena de gràcia i comencen a maleir-li els ossos, acusant-lo d’embrutar els carrers de la vila. No és pas d’això que vull parlar, però reconec que en aquest aspecte estic completament d’acord amb tu. Jo tinc les meves necessitats ineludibles i és el meu amo qui ha de recollir civilitzadament les meves dejeccions a la via pública. No culpeu a l’espècie animal del que és responsabilitat de l’espècie dita racional. A més, si un gos mossega, mireu atentament la cara del seu amo i ho entendreu ràpidament i clara.
Jo vull parlar de dues coses molt diferents, que em neguitegen, que em fan patir molt, que em treuen de polleguera. Començaré parlant de les bicicletes que envaeixen les voreres i que em donen un ensurt cada dos per tres. El meu amo és un xic despistat i sóc jo qui he d’estar amatent a no acabar malmesa sota les rodes. Alguns de vosaltres no només pedalegeu per un indret que és prohibit, n’hi ha que passeu rabent, tot esquivant en ziga-zagues tots els obstacles que trobeu al vostre camí. Però si les voreres són fetes especialment per als vianants i gossos com ara jo! Els vehicles ja tenen el seu espai, tinguin una, dues, tres, quatre o més rodes. Parleu-ne amb els vostres avis i àvies, segur que em donaran la raó, ja que ells també estan exposats a rebre les conseqüències del vostre esbojarrat embat jovenívol.

La segona no et pot llevar la vida, però no és vida quan es produeix. Em refereixo als puntuals i maleïts petards del mes de juny, que omplen places i carrers amb els seus estrèpits durant dies i dies. No estic contra aquests ritus que confegiu els humans per deturar momentàniament el temps que s’escola incessant. He sentit sovint el meu amo lloar la Patum de Berga com una festa memorable, i això que, per a mi, els plens són desorbitats i eixordadors. Però en aquest cas té un sentit, una coherència: es tracta d’una festa col·lectiva, que es remunta dins la nit dels temps, que es transmet de pares a fills, que forma part de la tradició d’un poble. Jo suposava doncs que la revetlla de Sant Joan era per celebrar conjuntament, en aquest cas, el solstici d’estiu i deixar enrere el fred i la foscor hivernals, no per fer espetegar petards amb quatre amics, per donar ensurts a tothom i fer soroll una setmana sencera, a qualsevol hora del dia i de la nit. Penseu que cada cop que sento un petard vaig d’un cantó a l’altre de l’habitació, sense nord, m’entaforo sota els llits, perdo el senderi. A més, penseu que hi ha gent que s’ha de llevar d’hora per anar a treballar i que un cop desperts no sap agafar el son. Per què no recupereu ritus que han passat a millor vida, com fer una bona foguera per aplegar els amics i els veïns als seu voltant, fer neteja a casa i cremar els mals esperits?

Jo ja no ho veuré però somio amb un dia que no hi hagi bicicletes a les voreres i que els humans tinguin en compte la contaminació acústica. Demano ben poca cosa. Vosaltres teniu la paraula, nens i nenes del meu poble, el futur estarà un dia a les vostres mans, serà el que vosaltres voldreu que sigui. Però em sembla que estic desvariejant, vosaltres no llegireu aquest escrit. Potser ni sabeu que aquesta publicació setmanal existeix. Potser m’he equivocat de títol i, amb l’esperança que arribés de rebot a les vostres mans, hauria d’haver-lo encapçalat amb un contundent “Pares i mares del meu poble”.