29 de gener de 1973: tenia 16 anys i estudiava Peritatge Mercantil a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona, en Franco era un vell xaruc i malalt, el règim trontollava, els estudiants es mobilitzaven en partits il·legals o en comitès de curs igualment il·legals. Les universitats sovint es clausuraven per decret i els estudiants es manifestaven. El franquisme feia els seus darrers espeternecs i incrementava la repressió. Aquell dia vaig anar a una manifestació, els grisos, com anomenàvem a l’actual policia nacional van fer una tenalla i van detenir molta gent... Van ser 20 hores a la Jefatura Superior de Policia de Via Laietana, anomenada aleshores «la casa de los horrores»... Tres interrogatoris i una bona pallissa... i encara vaig tenir sort que tenia només 16 anys i la nacionalitat veneçolana, si no vés a saber.

20 de novembre de 1975: finalment el dictador desapareix i comença el període anomenat de transició i que tants han lloat. Personalment sempre he mantingut -durant molts anys a contracorrent- que va ser una enredada en tota regla. Es va mantenir la mateixa estructura franquista i els repressors van quedar impunes... Aquells policies de la «casa de los horrores» van continuar allà com si res. De cap manera crec en la venjança ni la reclamo, però em sembla que mereixíem que es fes justícia.

6 de desembre de 1978: es vota la Constitució, en aquestes dates ja s’ha amagat gran part de la porqueria sota la catifa. Tothom s’omple la boca de democràcia agafada amb pinces. Malauradament força polítics catalans els hi faran el joc, entrarem a l’etapa de l’«ara no toca» i ens governaran alguns personatges que mentre donaven lliçons de moral, ètica i patriotisme remenaven les cireres al seu gust una llarguíssima etapa, tant que arribarien dient que allò era «casa seva».

23 de febrer de 1981: va tenir lloc l’intent de cop d’estat i llavors, encara més cagats que mai, els partits amb els seus polítics al capdavant van fer l’onada a la vella guàrdia, perpetuant tot allò que quedava de l’infame règim franquista.

9 de juliol de 2010: es retalla l’estatut d’autonomia, la frase «apoyaré la reforma del estatuto que apruebe el pueblo catalán» resulta ser un paper mullat per no dir una pura mentida i es comença a obrir una esquerda de difícil solució. El bla-bla-bla polític i buit s’allargarà mentre arriba la crisi que escombra moltes seguretats, il·lusions i esperances. En tot cas els plats trencats els pagarà bàsicament la gent de la classe mitjana i cap avall, començarà el davallament de la creu.

11 de setembre de 2012: una crida feta per l’independentisme sota les sigles ANC fa sortir al carrer un milió de persones de totes les edats i estaments socials. És una diada que farà història, és un poble que exigeix acció als polítics, i ara aquests entomaran el relleu, però mai, mai, mai podran dir que van ser ells qui van engegar la màquina, i això ha de quedar ben clar! 32 anys que he treballat a l’administració donen per a molt, he vist passar polítics de tota mena, gent amb honestedat a prova de bomba, però també n’he vist d’altres que per tal de perpetuar-se a la política no han tingut cap mena de vergonya en aplicar allò de: «aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres». Dic això perquè no es pensi ningú que la gent de sota som babaus. Si aconseguim arribar a algun lloc, potser també caldrà fer neteja, no sigui que es perpetuï cap mena de casta, que d’això ja en tenim el pap ple.

20 de setembre de 2017, tinc 61 anys, treballo a l’ajuntament de Ripoll, el règim espanyol manté el mateix tarannà de fa 45 anys. Observo estupefacta com les mateixes escenes es repeteixen, detencions il·legals, repressió... i una fatxenderia per part de l’Espanya imperial increïble i inaguantable. Pel retrat que fan dels que són com jo, certament m’he convertit en una perillosíssima radical... Em peto!

16-61 Tenia 16 anys i ara en tinc 61, ve-t’ho aquí, un capicua. Sonen tambors de guerra... estic una mica amoïnada, però pensant-ho bé, si durant tants anys mai m’ha importat ser políticament correcte i he tingut clar que això té uNs costos, potser val la pena assumir el risc en una empresa tan important i engrescadora.

1 d’octubre de 2017: a primera hora seré a la mesa electoral, com ho he fet al llarg de 32 anys. Participaré com a representant de l’administració, aquesta vegada com a voluntària. A hores d’ara no sé molt bé què passarà, és igual, si als 16 anys lluitava per aconseguir un futur millor, ara encara té més sentit i ho faré amb més ganes. 45 anys després tinc al darrere dues filles i cinc nets, o sigui un munt de raons per exigir que ens deixin decidir què volem ser.