Declaració suspesa: un nou pas endavant
Aquest dimarts 10 d’octubre era un dia esperat per molta gent, ja que era el dia anunciat per la compareixença del President Carles Puigdemont per valorar els resultats de l’1 d’octubre. Finalment, el President ha optat per la opció de suspendre la declaració d’Independència. Una decisió, en certa mesura, difícil d’entendre amb exactitud però que genera noves oportunitats a Catalunya.
Un nou pas endavant de l’independentisme català, encara que potser no sigui el desitjat per la població que s’ha mobilitat altament i que porta esperant la independència des de fa molt de temps. Segueix la determinació cap a l’objectiu de formar un estat independent en forma de república. La principal argumentació d’aquesta decisió és rebaixar la tensió i obrir un escenari de diàleg.
Partint d’aquesta situació, voldria fer unes quantes reflexions que em semblen oportunes posar de manifest en aquest moment. Després d’aquest nou moviment de l’independentisme, que sens dubte és un pas endavant, torna a passar la pilota al govern de Mariano Rajoy, que a hores d’ara ha anunciat a través de la vicepresidenta la convocatòria d’un Consell de Ministres extraordinari. Cal veure si fa algun moviment o continua per la línia dura. No deixa en una situació fàcil a l’executiu de Madrid, ja que li condiciona els possibles moviments que pugui fer, posant cada vegada un preu més alt a descartar el diàleg.
La repercussió internacional dels esdeveniments de Catalunya dels últimes dies és molt elevada, i Catalunya està guanyant la partida internacional del relat de forma clara. Haver centrat el focus a Catalunya ha permès a l’executiu català expandir el seu discurs, reduint la capacitat de control de l’executiu espanyol. Cada vegada té menys pes l’argument que es tracta d’un assumpte intern, ja que la repercussió internacional cada vegada és major. La porta oberta al diàleg, de cares a fora, suposadament ha de ser interpretada com un gest positiu de Catalunya.
Cal també tenir en compte la resposta dels partits, de les entitats sobiranistes i de la ciutadania. Malgrat l’oportunitat brindada, Arrimadas i Albiol han seguit amb el seu discurs irat de duresa, poc adaptat a l’altura del moment i ja prefabricat. Iceta i Rabell, amb un to molt més adequat, brinden l’oportunitat de diàleg. Cal veure si conjuntament amb els seus homòlegs estatals són capaços de plantejar alternatives a la situació actual i plantejar un canvi a l’estat o si el PSOE seguirà donant suport al PP. La CUP, encara que oposant-se rotundament a la decisió, ha manifestat la seva voluntat de seguir treballant per construir la república catalana. Quin serà el grau de pressió que posarà al govern de Puigdemont i quins terminis serà capaç d’assumir? Per últim la reacció de les entitats sobiranistes i de la ciutadania ha sigut d’una aparent comprensió, tot i que els esdeveniments futurs poden alterar el neguit d’aquests.
Un nou pas endavant de l’independentisme català, encara que potser no sigui el desitjat per la població que s’ha mobilitat altament i que porta esperant la independència des de fa molt de temps. Segueix la determinació cap a l’objectiu de formar un estat independent en forma de república. La principal argumentació d’aquesta decisió és rebaixar la tensió i obrir un escenari de diàleg.
Partint d’aquesta situació, voldria fer unes quantes reflexions que em semblen oportunes posar de manifest en aquest moment. Després d’aquest nou moviment de l’independentisme, que sens dubte és un pas endavant, torna a passar la pilota al govern de Mariano Rajoy, que a hores d’ara ha anunciat a través de la vicepresidenta la convocatòria d’un Consell de Ministres extraordinari. Cal veure si fa algun moviment o continua per la línia dura. No deixa en una situació fàcil a l’executiu de Madrid, ja que li condiciona els possibles moviments que pugui fer, posant cada vegada un preu més alt a descartar el diàleg.
La repercussió internacional dels esdeveniments de Catalunya dels últimes dies és molt elevada, i Catalunya està guanyant la partida internacional del relat de forma clara. Haver centrat el focus a Catalunya ha permès a l’executiu català expandir el seu discurs, reduint la capacitat de control de l’executiu espanyol. Cada vegada té menys pes l’argument que es tracta d’un assumpte intern, ja que la repercussió internacional cada vegada és major. La porta oberta al diàleg, de cares a fora, suposadament ha de ser interpretada com un gest positiu de Catalunya.
Cal també tenir en compte la resposta dels partits, de les entitats sobiranistes i de la ciutadania. Malgrat l’oportunitat brindada, Arrimadas i Albiol han seguit amb el seu discurs irat de duresa, poc adaptat a l’altura del moment i ja prefabricat. Iceta i Rabell, amb un to molt més adequat, brinden l’oportunitat de diàleg. Cal veure si conjuntament amb els seus homòlegs estatals són capaços de plantejar alternatives a la situació actual i plantejar un canvi a l’estat o si el PSOE seguirà donant suport al PP. La CUP, encara que oposant-se rotundament a la decisió, ha manifestat la seva voluntat de seguir treballant per construir la república catalana. Quin serà el grau de pressió que posarà al govern de Puigdemont i quins terminis serà capaç d’assumir? Per últim la reacció de les entitats sobiranistes i de la ciutadania ha sigut d’una aparent comprensió, tot i que els esdeveniments futurs poden alterar el neguit d’aquests.