Em resulta molt difícil afegir algun comentari a les desenes de milers que es fan o s’han fet sobre els fets que, durant els últims deu o dotze anys, s’han succeït al nostre país. Com molts de vosaltres, llegeixo articles de persones que considero que em poden instruir i sento a la ràdio o veig per televisió moltes entrevistes a “experts” en temes diversos. També sento i veig a tertulians i els confesso que m’agrada. La necessitat d’improvisar arguments i respostes els humanitza i apropa.

Però després de tot aquest temps, la meva impressió és que tornem a estar a la casella de sortida, que va començar l’any 1978.

Aquell Madrid “creat”, i no pas desenvolupat, com a centre de poder, continua tenint una necessitat imperiosa i imperial de controlar tota l’activitat econòmica i política, i tot el que qüestiona aquesta simplement s’ha de destruir.

Aquella Constitució pactada entre els partits perdedors de la guerra Civil, homologats a Europa però molt dèbils, i el Movimiento Nacional, molt fort però amb la necessitat d’homologació, ens va proporcionar uns anys d’esperança i bona convivència. L’entrada a Europa i el creixement econòmic d’aquesta ens va proporcionar uns quants anys de progrés.
Semblava tot ben encarrilat fins que l’Estat, que no els ciutadans, va decidir que no acceptava la descentralització del poder que provenia de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Llavors van tornar a aflorar les dinàmiques de poder de temps pretèrits. El Tribunal Constitucional va anul·lar els acords dels membres elegits pel poble i el vot del poble a través de referèndum.

La Constitució diu que la sobirania resideix en el poble, però va quedar demostrat que 6 membres d’aquest Tribunal (els altres van dictaminar en favor de l’Estatut), tenien més poder que el Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i els ciutadans de Catalunya. Van recórrer al vell mètode per demostrar qui tenia el poder en última instància.

Una decisió que, protestada any rere any pels ciutadans de Catalunya, ha portat a l’Estat a reforçar el seu poder amb pràctiques com la de col·locar com a president del Constitucional una persona militant del Partido Popular, amb qui un té la convicció que en comptes de separació de poders, realment el que hi ha és un repartiment de Poder.

I quan la cosa es complica, ja es torna a treure de l’armari l’instrument més eficaç del Poder, La unitat de la Pàtria. Ara ja no s’atreveixen a posar el nom de Déu, faria riure. Però la Pàtria segueix sent el gran argument, on hi ha possibilitat d’enfrontar “bons” contra “dolents” i, naturalment, els “bons” són ells.

La dita de Sammuel Johnson, visualitzada a la pel·lícula Camis de Glòria d’Stanley Kubrick, és tan vàlida avui com ahir: La Patria es el último refugio de los canallas. En castellà sona millor.

Els fa urticària pensar que els ciutadans es puguin governar en col·lectius determinats i a la vegada conviure en harmonia, com fan la majoria de famílies en una ciutat, per posar un exemple. Ells perdrien els privilegis del Poder i això els posa molt nerviosos.

Al final, no deixa de ser la lluita de tota la vida. A uns llocs els va millor, i als altres, com podem veure en aquests temps de migració massiva, molt pitjor. Però crec que al nostre país, Catalunya, aquesta vegada tenim una majoria Parlamentària que no està tan influïda pels “poders fàctics” tradicionals (partits polítics molt professionalitzats, acaparament de càrrecs públics, o intermediaris d’empreses contractants de l’Administració, etc.), i que ha complert amb la seva promesa electoral d’obeir el mandat de la majoria. Tot i l’amenaça de costos personals molt importants per a alguns d’ells, segueixen endavant i això els honora.

Ens els creiem perquè ens tracten com a ciutadans lliures, i la resposta al referèndum de l’1-O, carregat de dificultats, en va ser la prova.

No sé on podran arribar, però crec que no els podem fallar. S’ho mereixen.