Escric aquest article només hores abans que el president Puigdemont comuniqui al poble de Catalunya una decisió que de ben segur serà transcendental en la mesura que marcarà de manera irreversible el nostre futur com a ciutadans lliures. 

Ho faig colpit per les emocions (és a dir en situació gens adient per expressar-se) però convençut que a partir d’aquest vespre, aquestes continuaran essent tan o més intenses i que per tant, el meu estat anímic tampoc serà més calmat. 

El tema és tan transcendental, intens, engrescador, cantellut, etc, que caldria més d’un diari sencer per analitzar-lo de manera soma. Per això em centraré en un punt concret: per què l’estat espanyol no vol ni sentir a parlar de negociar? D’on li ve el pànic a la possibilitat de cedir? Vull destacar tres aspectes generals. 

Espanya. Va ser un gran imperi mundial, edificat sobre la base de la nació castellana que va crear la seva capital enmig del no res, de la Meseta. Erma i mal comunicada. Que, com tard o d’hora passa a tots els imperis, li va arribar la decadència. Durant segles, van viure de l’espoli de les conquestes americanes. I quan aquestes es van emancipar, les colònies van passar a ser internes, bàsicament l’àrea mediterrània i les zones mineres del nord. Un imperi decadent de fa segles que de cap manera vol reconèixer la seva situació real. L’economia espanyola (amb excepcions) és poc productiva, gens avantguardista, viciada. Sap molt de consumir i poc de produir. Però el gran problema rau en que resta, obsessionada en aparentar el que no tornarà a ser: un Imperio. Perdre la gran colònia catalana per a molts comporta renunciar a l’estatus centenari, caure en el pedregar de l’aspra realitat. Les elits, les castes, els vividors, els instal·lats veuen amenaçat el seu indigne modus vivendi. Es mouen per patrioterisme, sí, però sobretot per la necessitat de prosseguir munyint la vaca. 

PP. Un partit amb poca ideologia política i molta obsessió pel poder. Per tant, en mantenir-lo al preu que sigui. Abans era l’excusa d’Eta, després ha estat el «a por ellos», Qualsevol raó, totes les mentides valen quan es tracta de mantenir el poder. Saben que l’odi a tot el que no sigui el català submís, sempre, sempre els ha donat rèdits superlatius. Ni poden ni hi volen renunciar. Al costat -no enfront- el PSOE, amb un projecte potser un punt diferent, però més que caducat. De fet fa temps que va conformant-se amb pescar engrunes tot fent-los el joc. 

Rajoy. Menystenir el «soufle» català, assegurar que no hi haurà referèndum, que no hi haurà independència.... Ara ja no pot fer ja res més que el que està fent. Si fa un pas enrere, els llops que engreixa al seu entorn el devoraran sense commiseració. La secessió de Catalunya comporta, segur, la seva mort política. 

I nosaltres enmig, què? Coratge i dignitat. La valentia que vam exhibir el dia 1 i la resiliència posterior. Tard o d’hora el món s’haurà d’implicar. Ja ho està fent. I l’estat, crec, ha superat els límits digeribles en l’ús de la violència policial. Seria interessant que algú fes un llistat de les amenaces de tot tipus amb que han intentat subjugar-nos. Però malgrat tot som aquí. Persistint. I, més d’hora que tard, guanyant. President, Govern, Parlament, Ajuntaments, Societat, entitats de tot tipus, compteu amb nosaltres, sapigueu que a una majoria ni ens passa pel cap defallir.