Vivim uns temps excepcionals, convulsos, voraginosos, plens de fets, gestos, paraules, actituds... tot un munt de vivències aplegades que susciten interpretacions, anàlisis, matisacions. Moltes imatges perduraran intocables dins la nostra memòria: les forces de seguretat colpejant, arrossegant i menyspreant indiscriminadament davant les portes dels col·legis electorals; la veu emocionada d’un avi davant l’urna tot dient “Sóc una anella més d’una cadena que es remunta als meus avantpassats i que continuarà, més enllà de mi, fins als néts dels néts dels meus néts. Per tots ells estic jo avui aquí”; una multitud clamant davant la prefectura de la policia de Via Laietana, exercint la llibertat d’expressió per condemnar la violència soferta; uns agents de l’ordre escridassant irats “Que nos dejen actuar!” (verb que més aviat escau a l’univers de les arts escèniques) en ser expulsats dels hotels on s’havien allotjat; la resposta de molts mitjans de comunicació totalment desajustada als fets viscuts, per dir-ho blanament, o intencionadament falsejada.

Vivim sota una allau d’informació i la capacitat de manipulació és il·limitada. Compadeixo els periodistes de bona voluntat, de bona voluntat repeteixo, obligats a donar una interpretació falsa a les imatges que imposen la seva contundència i cruesa davant els ulls perplexos. L’imperatiu de guanyar-se el sou pot comportar sovint aquestes servituds. Les conseqüències que això desencadena són irreversibles. Estic convençut que molts veïns nostres de l’altre costat de l’Ebre desconeixen el que realment està glatint sota les llambordes dels carrers catalans. Els convindria vagarejar per les nostres places i carrers per no acceptar, sense cap rèplica, el que els estan peixent.

Posats a reclamar una informació veraç i contrastada en aquest temps de postveritat, quan disposem de tecnologies sofisticades per aconseguir-ho, he de confessar que, en alguns camps, estic en la pura inòpia. Més enllà del variat i acolorit ventall de partits, voldria saber quants ciutadans combreguen soterradament amb les idees de l’extrema dreta quan, a diferència d’altres països de la comunitat europea, no existeix cap formació específica per a aquesta ideologia. Voldria conèixer quants pertanyen a una dreta més flexible, com també el nombre de tots aquells que sobre el filferro del centre es gronxolen ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra. Voldria disposar de la nòmina exacta dels que professen idearis d’esquerra i dels que s’han decantat per la veu més radical de l’extrema esquerra. I cenyint-nos al moment actual i a casa nostra, voldria tenir la certesa respecte als partidaris del sí en el projecte independentista, dels que votarien no, els qui s’oposen a un referèndum i els que passen de votar perquè no voten ni votaran mai. Tot això, però, és una mera quimera.

Ens posem sovint a la boca el mot “democràcia”, però l’hem malmesa; el món de la política, amb els seus jocs bruts, les seves aliances surrealistes, les seves corrupteles impunes, la manca d’ideologies clares, la submissió total als imperatius del diner, aixeca moltes suspicàcies. Posats a somiar, i en aquests moments que ens referim constantment a les lleis, hauríem de crear-ne una que limités l’exercici del quefer polític, posem pel cas, a una dotzena d’anys, per escollir una xifra amb referència apostòlica o pagesa. Haurien de percebre una bona remuneració econòmica, això sí, però amb una total transparència, per la dificultat que entranya l’exercici de les seves funcions i, un cop acabat aquest temps de servei a la col·lectivitat, haurien de tornar als seus treballs respectius, a la tasca que un dia van escollir com a leitmotiv de la seva vida, per formar part d’aquesta societat civil que és la que realment vertebra la intrahistòria d’un poble. Amb la satisfacció merescuda, evidentment, d’haver treballat en l’àmbit polític per aconseguir un futur més habitable, De passada, ens estalviaríem la tristesa i la impotència de sentir-nos estafats davant tantes patums longeves en els qui vam dipositar la nostra confiança durant la seva dilatada trajectòria i que s’exhibeixen encara als mitjans de comunicació, impassibles i desvergonyits davant el ferotge, explícit i contundent dictamen de les hemeroteques.

Voldria cloure aquestes poques ratlles amb un to més distès, i ho faré emprant la lírica, tot denunciant l’ús incorrecte de la llengua, ella que és intrínsecament innocent. No podem parlar d’unes forces antiavalots quan són elles qui els produeixen en lloc d’evitar-los. Així doncs, us aboco tres versos amb un ús personal del verb avalotar (que no esvalotar):

Presoner dels teus ulls color de cendra
vol el cor avalotat esfondrar
els murs erts de la teva indiferència.