Per la unitat d’Espanya
Escenaris. Aquesta setmana a Catalunya la cosa va d’escenaris. I els escenaris ara mateix poden ser molts, però els llocs on aquests ens condueixen es resumeix en un resultat binari: unitat o no unitat.
D’acord, anem per parts. Quins són els escenaris que més sonen per al ple de dijous al Parlament i el ple de divendres al Senat? Ho simplificarem en 3 escenaris:
El primer escenari és el de les eleccions constituents. Si Puigdemont no vol perdre el control de les institucions, una sortida endavant és convocar les eleccions que configuraran el Parlament que redactarà la Constitució catalana. Fer això, sota la legalitat espanyola vigent, diluiria significativament el relat independentista, però evitaria tancar portes de cara al futur sempre i quan no hi hagués il·legalització de partits. Aquestes eleccions podrien anar acompanyades de més o de menys concentració de forces (probablement menys que més), però, després de tot, legalment no serien més que unes eleccions autonòmiques orientades a fer temps per seguir convencent la comunitat internacional. Ens quedaria procés encara per llarg.
El segon escenari és el de les eleccions autonòmiques. Aquesta seria una sortida enrere, però una solució que podrien veure amb bons ulls pràcticament tots els partits de l’àmbit parlamentari. És, sens dubte, l’objectiu dels partits unionistes que aspiren a un retorn a la legalitat, però podria ser també l’oportunitat dels partits del govern de recuperar els respectius nínxols electorals. El problema en aquesta equació serà l’efecte frustració i com aquest ens pot portar a un escenari encara més ingovernable que el primer. Farem bé de recuperar les paraules de David Fernández quan la CUP va entrar al Parlament català per primera vegada. Mentre que la metàfora del “Cavall de Troia” era vista amb cert recel per bona part de la població en aquell moment, potser cedir a fer unes eleccions autonòmiques la posicionaria com a única via de protesta per a bona part de l’independentisme. En aquest escenari, per molt que Comuns poguessin formar govern, un parlament amb la CUP com a principal oposició no facilitaria precisament l’estabilitat que tant reclama l’entorn empresarial.
El tercer dels escenaris és el govern de més DUI (abans o després de l’aprovació del 155), cosa que portaria el govern a l’exili. Aquest seria l’únic camí que plantejaria un avenç (o retrocés) inequívoc cap a una nova pantalla en tot el Procés. Seria el punt d’inflexió que plantejaria el tancament definitiu de totes les línies de diàleg i, per tant, el pas en fals cap a un camp de batalla on només es pot guanyar o perdre.
El que definirà qualsevol d’aquests escenaris és la interpretació que facin les elits dirigents del relat que impera avui. Si pensen que el relat segueix sent en favor de la construcció d’un país, el tercer escenari (amb tots els matisos necessaris) s’imposarà. En canvi, si pensen que el relat actual ha passat a una unitat envers la defensa de les institucions, el primer i el segon escenaris prendran força. En tots casos, no obstant, l’estancament cap a una situació de conflicte permanent està garantit.
Dit això, repeteixo, independentment del número d’escenaris, el més important és el resultat on aquests condueixen. D’aquí ve el títol d’aquesta columna i el que em dóna peu a una confessió personal. Si avui puc dir que sóc politòleg és perquè en el seu moment em vaig fer la següent pregunta: és realment necessària la unitat perquè un Estat pugui funcionar?
Als meus 17 anys, la capacitat de respondre de forma racional i objectiva a aquesta pregunta era, per a mi, l’únic que em diferenciaria de tot aquell entorn que feia grans proclames en un i altre sentit sense saber-ne el perquè. Val a dir que estudiar Ciències Polítiques no em va donar una resposta diàfana a la pregunta, però sí que em va permetre detectar un patró.
El patró era que tots els grans teòrics de la política veien l’Estat com un ens amb una clara orientació funcional. Des del Leviatán de Hobbes, el liberalisme de Locke, fins al republicanisme de Rousseau, passant per totes les interpretacions del socialisme o la Teoria de la Justícia de Rawls, la unitat era l’element central i imprescindible que justificava l’autoritat de l’Estat. El capital social era, en definitiva, el que diferenciava els Estats sans d’aquells condemnats a constants processos de transformació. Fins i tot, és sorprenent com estudis actuals acaben concloent que la cohesió social pot ser un factor diferencial a l’hora de definir el resultat en qüestions socials com reduir la pobresa, la millora dels resultats educatius i, fins i tot, en la millora de la salut.
Per tot això, avui faig un crit a la unitat d’Espanya. Perquè la unitat ha de ser condició sine qua non per a qualsevol país. Ara bé, què és millor per a aquesta unitat? Què surt més compte per a Espanya? Mantenir la unitat actual a costa de seguir amb aquesta pugna interna constant o buscar la unitat en aquell territori on la cohesió es produeix de forma natural?
Quan aquesta sigui la pregunta que imperi en el debat públic a Espanya, llavors i només llavors, uns i altres tornarem a avançar.
D’acord, anem per parts. Quins són els escenaris que més sonen per al ple de dijous al Parlament i el ple de divendres al Senat? Ho simplificarem en 3 escenaris:
El primer escenari és el de les eleccions constituents. Si Puigdemont no vol perdre el control de les institucions, una sortida endavant és convocar les eleccions que configuraran el Parlament que redactarà la Constitució catalana. Fer això, sota la legalitat espanyola vigent, diluiria significativament el relat independentista, però evitaria tancar portes de cara al futur sempre i quan no hi hagués il·legalització de partits. Aquestes eleccions podrien anar acompanyades de més o de menys concentració de forces (probablement menys que més), però, després de tot, legalment no serien més que unes eleccions autonòmiques orientades a fer temps per seguir convencent la comunitat internacional. Ens quedaria procés encara per llarg.
El segon escenari és el de les eleccions autonòmiques. Aquesta seria una sortida enrere, però una solució que podrien veure amb bons ulls pràcticament tots els partits de l’àmbit parlamentari. És, sens dubte, l’objectiu dels partits unionistes que aspiren a un retorn a la legalitat, però podria ser també l’oportunitat dels partits del govern de recuperar els respectius nínxols electorals. El problema en aquesta equació serà l’efecte frustració i com aquest ens pot portar a un escenari encara més ingovernable que el primer. Farem bé de recuperar les paraules de David Fernández quan la CUP va entrar al Parlament català per primera vegada. Mentre que la metàfora del “Cavall de Troia” era vista amb cert recel per bona part de la població en aquell moment, potser cedir a fer unes eleccions autonòmiques la posicionaria com a única via de protesta per a bona part de l’independentisme. En aquest escenari, per molt que Comuns poguessin formar govern, un parlament amb la CUP com a principal oposició no facilitaria precisament l’estabilitat que tant reclama l’entorn empresarial.
El tercer dels escenaris és el govern de més DUI (abans o després de l’aprovació del 155), cosa que portaria el govern a l’exili. Aquest seria l’únic camí que plantejaria un avenç (o retrocés) inequívoc cap a una nova pantalla en tot el Procés. Seria el punt d’inflexió que plantejaria el tancament definitiu de totes les línies de diàleg i, per tant, el pas en fals cap a un camp de batalla on només es pot guanyar o perdre.
El que definirà qualsevol d’aquests escenaris és la interpretació que facin les elits dirigents del relat que impera avui. Si pensen que el relat segueix sent en favor de la construcció d’un país, el tercer escenari (amb tots els matisos necessaris) s’imposarà. En canvi, si pensen que el relat actual ha passat a una unitat envers la defensa de les institucions, el primer i el segon escenaris prendran força. En tots casos, no obstant, l’estancament cap a una situació de conflicte permanent està garantit.
Dit això, repeteixo, independentment del número d’escenaris, el més important és el resultat on aquests condueixen. D’aquí ve el títol d’aquesta columna i el que em dóna peu a una confessió personal. Si avui puc dir que sóc politòleg és perquè en el seu moment em vaig fer la següent pregunta: és realment necessària la unitat perquè un Estat pugui funcionar?
Als meus 17 anys, la capacitat de respondre de forma racional i objectiva a aquesta pregunta era, per a mi, l’únic que em diferenciaria de tot aquell entorn que feia grans proclames en un i altre sentit sense saber-ne el perquè. Val a dir que estudiar Ciències Polítiques no em va donar una resposta diàfana a la pregunta, però sí que em va permetre detectar un patró.
El patró era que tots els grans teòrics de la política veien l’Estat com un ens amb una clara orientació funcional. Des del Leviatán de Hobbes, el liberalisme de Locke, fins al republicanisme de Rousseau, passant per totes les interpretacions del socialisme o la Teoria de la Justícia de Rawls, la unitat era l’element central i imprescindible que justificava l’autoritat de l’Estat. El capital social era, en definitiva, el que diferenciava els Estats sans d’aquells condemnats a constants processos de transformació. Fins i tot, és sorprenent com estudis actuals acaben concloent que la cohesió social pot ser un factor diferencial a l’hora de definir el resultat en qüestions socials com reduir la pobresa, la millora dels resultats educatius i, fins i tot, en la millora de la salut.
Per tot això, avui faig un crit a la unitat d’Espanya. Perquè la unitat ha de ser condició sine qua non per a qualsevol país. Ara bé, què és millor per a aquesta unitat? Què surt més compte per a Espanya? Mantenir la unitat actual a costa de seguir amb aquesta pugna interna constant o buscar la unitat en aquell territori on la cohesió es produeix de forma natural?
Quan aquesta sigui la pregunta que imperi en el debat públic a Espanya, llavors i només llavors, uns i altres tornarem a avançar.