La docència catalana en el punt de mira
Ja fa temps que, als docents, se’ns acusa de manipular i adoctrinar els nostres nois i noies indefensos, inculcant-los l’odi contra la marca Espanya. Com si no tinguéssim altra feina a fer. Al professor li toca representar avui tots el papers de l’auca. Volen que imparteixi una matèria, que transmeti coneixements, aclareixi conceptes, desvetlli dubtes, conreï afeccions, exigeixi rigor, engendri respecte, irradiï justícia, encomani entusiasme, generi tolerància, traspuï passió, empelti tenacitat, reveli subtileses, estimuli els indolents, engresqui els abúlics, castigui els indòmits, integri els nouvinguts, adobi els ermots, domini la psicologia, exerceixi la socialització, interpreti el passat, explori el present, basteixi el futur... Uf, ni que fóssim d’un altre planeta.
Puc entendre que els qui no han petjat una escola catalana en sa vida acceptin sense rèplica i submisament la idea que s’escampa perversament i oberta des de la trona dels mitjans de comunicació: que a les aules dels centres catalans es predica política separatista, tot obeint unes consignes malèvoles. Però es inadmissible que els qui van néixer aquí i que han “sofert” la nostra escolaritat afirmin concloentment aquestes falsedats. Els agrairia que donessin, si realment poden, els noms i cognoms d’aquells mestres que van assajar d’adoctrinar-los durant la seva adolescència en comptes de culpar impunement tota una comunitat.
Durant els meus 47 anys de docència he conegut, i conec, magnífics professors d’història i puc assegurar que el seu objectiu és analitzar i desentranyar els fets del passat amb la finalitat de comprendre la nostra trajectòria per no caure en els mateixos errors comesos, tot parlant-los de la urgència de construir un present sòlid que permeti somiar amb un futur millor. Rebutjant les perilloses certeses monolítiques, han inculcat als seus alumnes la necessitat del dubte com una eina essencial per evitar les manipulacions d’aquells que volen imposar una única veritat eterna i irreversible.
Durant els meus 47 anys de docència he conegut, i conec, magnífics professors de llengua i literatura castellana, rigorosos i apassionats, molts d’ells nascut a casa nostra i que han fet descobrir i estimar als seus deixebles la prosa de Cervantes i Clarín, els poemes de Quevedo i Lorca, el teatre de Calderón i Valle-Inclán. Recordo especialment un muntatge reeixit sobre poetes de la generació del 27 amb la col·laboració entusiasta d’alumnes de segon de batxillerat.
Jo mateix, després dels exàmens de la meva assignatura, la llengua francesa, acostumava a llegir, com a compensació i distensió, i amb la intenció d’interessar-los pel món de lectura, relats d’autors de tota mena i, al costat d’escriptors catalans, vam compartir satisfactòriament Miguel Delibes, Bernardo Atxaga, la Pardo Bazán, Germán Sánchez Espeso, Luis Mateo Díez, Carlos Castán... com també Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Juan Carlos Onetti, Mario Benedetti, Jorge Luis Borges... autors tots ells creadors d’una llengua portentosa.
Potser a l’altra vora de Ebre s’imaginen que a l’hora de l’educació física, i a toc de corneta i amb el pas marcial, els alumnes catalans desfilen patriòticament tot cantant Els Segadors. Això deixem-ho per als anys cinquanta, quan fèiem amb tota solemnitat al pati del col·legi aquelles aparatoses taules gimnàstiques tot cantant allò de “Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda”. Eres gualda... Introduiria aquesta paraula a la pròxima prova de la selectivitat, per posar a prova el coneixement del castellà a tota la península. Jo, i m’adreço als joves que m’esteu llegint, sóc d’aquells nens de la postguerra que als vuit anys cantava innocentment el “Cara al Sol” abans d’entrar a les aules. I anys més tard, jo també vaig haver d’empollar i vaig haver de fer exàmens d’una assignatura tan rotundament explícita com era la FEN, la Formación del Espíritu Nacional. Poca broma. Eren temps grisosos i desolats i a l’escola hi regnava una pedagogia irracional, una disciplina fèrria i una moral abusiva que ens feien créixer entre la por i el sentiment de culpa. Sortosament, quan sonava la campana del crepuscle, voleiàvem com ocells que han vist la llum i fugíem tots plegats en desbandada, omplint els carrerons amb crits i rialles, descobrint l’alè generós de la vida fora d’aquells sòlids murs impenetrables.
Puc entendre que els qui no han petjat una escola catalana en sa vida acceptin sense rèplica i submisament la idea que s’escampa perversament i oberta des de la trona dels mitjans de comunicació: que a les aules dels centres catalans es predica política separatista, tot obeint unes consignes malèvoles. Però es inadmissible que els qui van néixer aquí i que han “sofert” la nostra escolaritat afirmin concloentment aquestes falsedats. Els agrairia que donessin, si realment poden, els noms i cognoms d’aquells mestres que van assajar d’adoctrinar-los durant la seva adolescència en comptes de culpar impunement tota una comunitat.
Durant els meus 47 anys de docència he conegut, i conec, magnífics professors d’història i puc assegurar que el seu objectiu és analitzar i desentranyar els fets del passat amb la finalitat de comprendre la nostra trajectòria per no caure en els mateixos errors comesos, tot parlant-los de la urgència de construir un present sòlid que permeti somiar amb un futur millor. Rebutjant les perilloses certeses monolítiques, han inculcat als seus alumnes la necessitat del dubte com una eina essencial per evitar les manipulacions d’aquells que volen imposar una única veritat eterna i irreversible.
Durant els meus 47 anys de docència he conegut, i conec, magnífics professors de llengua i literatura castellana, rigorosos i apassionats, molts d’ells nascut a casa nostra i que han fet descobrir i estimar als seus deixebles la prosa de Cervantes i Clarín, els poemes de Quevedo i Lorca, el teatre de Calderón i Valle-Inclán. Recordo especialment un muntatge reeixit sobre poetes de la generació del 27 amb la col·laboració entusiasta d’alumnes de segon de batxillerat.
Jo mateix, després dels exàmens de la meva assignatura, la llengua francesa, acostumava a llegir, com a compensació i distensió, i amb la intenció d’interessar-los pel món de lectura, relats d’autors de tota mena i, al costat d’escriptors catalans, vam compartir satisfactòriament Miguel Delibes, Bernardo Atxaga, la Pardo Bazán, Germán Sánchez Espeso, Luis Mateo Díez, Carlos Castán... com també Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Juan Carlos Onetti, Mario Benedetti, Jorge Luis Borges... autors tots ells creadors d’una llengua portentosa.
Potser a l’altra vora de Ebre s’imaginen que a l’hora de l’educació física, i a toc de corneta i amb el pas marcial, els alumnes catalans desfilen patriòticament tot cantant Els Segadors. Això deixem-ho per als anys cinquanta, quan fèiem amb tota solemnitat al pati del col·legi aquelles aparatoses taules gimnàstiques tot cantant allò de “Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda”. Eres gualda... Introduiria aquesta paraula a la pròxima prova de la selectivitat, per posar a prova el coneixement del castellà a tota la península. Jo, i m’adreço als joves que m’esteu llegint, sóc d’aquells nens de la postguerra que als vuit anys cantava innocentment el “Cara al Sol” abans d’entrar a les aules. I anys més tard, jo també vaig haver d’empollar i vaig haver de fer exàmens d’una assignatura tan rotundament explícita com era la FEN, la Formación del Espíritu Nacional. Poca broma. Eren temps grisosos i desolats i a l’escola hi regnava una pedagogia irracional, una disciplina fèrria i una moral abusiva que ens feien créixer entre la por i el sentiment de culpa. Sortosament, quan sonava la campana del crepuscle, voleiàvem com ocells que han vist la llum i fugíem tots plegats en desbandada, omplint els carrerons amb crits i rialles, descobrint l’alè generós de la vida fora d’aquells sòlids murs impenetrables.