L’única certesa: nosaltres mateixes
Silencis, interrogants, fulls de ruta sense ruta... Així ha estat aquest cap de setmana. Després de la proclamació de la República el passat divendres l’ara què? plana sobre moltes de nosaltres. De mica en mica, però, es desvetllen intrigues que en el fons ja sabíem però que, potser, preferíem no veure.
Que la República Catalana la dinamitin des de l’Estat Espanyol és previsible i entra dins la seva lògica de govern ranci on ressona massa sovint ‘una, grande y libre’. Però que qui faciliti de manera evident, el retorn de l’autonomisme i l’adéu a la República sigui una part del PDeCat ja fa més mal. No sorprèn, però fa més mal. I ho personifico en l’Artur Mas, en Santi Vila, la Marta Pascal i els que encara formen part del nucli dur de l’antiga CiU, que mai s’han cregut el projecte independentista. Tard o d’hora se’ls havia de veure el llautó. I arribats a aquest punt, una es pregunta què hi ha hagut de veritat en tot plegat... Un sí però no, unes eleccions que ves per on, ara no es convoquen, una proclamació que semblava real el divendres 27 d’octubre, però que no surt en cap document oficial i, finalment... un acatament en tota regla d’unes eleccions autonòmiques imposades per l’estat espanyol i el seu 155.
Ja hi ha gestos dignes com la compareixença de Carles Puigdemont a Brussel·les, però ens en calen molts més. Una proposta decisiva de l’inici d’un procés constituent que ens permeti construir la nova República i treballar per a construir les estructures d’estat que ja haurien d’estar encarrilades.
Malgrat que l’escenari actual no ajuda a ser optimista, malgrat que ens intentaran desanimar des de dins i des de fora com a part d’una estratègia per desinflar-nos, malgrat tot..., com sempre, tenim la força de la gent. Quan ha calgut ens hem organitzat de forma autònoma, sense les jerarquies dels partits polítics i hem sortit al carrer al clam unitari de ‘els carrers seran sempre nostres’. Per tot això, reivindiquem els CDR, les entitats sobiranistes, les organitzacions locals, comarcals que s’han partit la cara perquè arribéssim fins aquí. No oblidéssim pas que en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart segueixen empresonats ‘sine die’. No ho podem oblidar...
Aquest és el nostre poder i això és el que els fa por. A fora, a l’Estat Espanyol i a dins, al mateix govern de la Generalitat, i els qui pretenen tornar a l’ordre autonòmic. Per tant, estiguem ben alerta a qualsevol gest que deslegitimi la nostra República Catalana vingui d’on vingui i que la resposta sigui deixar-los clar que ells hi són perquè nosaltres hem volgut que hi siguin.
Així que, davant una situació complexa i complicada en la qual els escenaris no estan clars, la millor recepta és seguir treballant des de baix, des del poble i pel poble. Treballar per iniciar el procés constituent que doni forma a la República Catalana que vam declarar el 27 d’octubre.
Que la República Catalana la dinamitin des de l’Estat Espanyol és previsible i entra dins la seva lògica de govern ranci on ressona massa sovint ‘una, grande y libre’. Però que qui faciliti de manera evident, el retorn de l’autonomisme i l’adéu a la República sigui una part del PDeCat ja fa més mal. No sorprèn, però fa més mal. I ho personifico en l’Artur Mas, en Santi Vila, la Marta Pascal i els que encara formen part del nucli dur de l’antiga CiU, que mai s’han cregut el projecte independentista. Tard o d’hora se’ls havia de veure el llautó. I arribats a aquest punt, una es pregunta què hi ha hagut de veritat en tot plegat... Un sí però no, unes eleccions que ves per on, ara no es convoquen, una proclamació que semblava real el divendres 27 d’octubre, però que no surt en cap document oficial i, finalment... un acatament en tota regla d’unes eleccions autonòmiques imposades per l’estat espanyol i el seu 155.
Ja hi ha gestos dignes com la compareixença de Carles Puigdemont a Brussel·les, però ens en calen molts més. Una proposta decisiva de l’inici d’un procés constituent que ens permeti construir la nova República i treballar per a construir les estructures d’estat que ja haurien d’estar encarrilades.
Malgrat que l’escenari actual no ajuda a ser optimista, malgrat que ens intentaran desanimar des de dins i des de fora com a part d’una estratègia per desinflar-nos, malgrat tot..., com sempre, tenim la força de la gent. Quan ha calgut ens hem organitzat de forma autònoma, sense les jerarquies dels partits polítics i hem sortit al carrer al clam unitari de ‘els carrers seran sempre nostres’. Per tot això, reivindiquem els CDR, les entitats sobiranistes, les organitzacions locals, comarcals que s’han partit la cara perquè arribéssim fins aquí. No oblidéssim pas que en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart segueixen empresonats ‘sine die’. No ho podem oblidar...
Aquest és el nostre poder i això és el que els fa por. A fora, a l’Estat Espanyol i a dins, al mateix govern de la Generalitat, i els qui pretenen tornar a l’ordre autonòmic. Per tant, estiguem ben alerta a qualsevol gest que deslegitimi la nostra República Catalana vingui d’on vingui i que la resposta sigui deixar-los clar que ells hi són perquè nosaltres hem volgut que hi siguin.
Així que, davant una situació complexa i complicada en la qual els escenaris no estan clars, la millor recepta és seguir treballant des de baix, des del poble i pel poble. Treballar per iniciar el procés constituent que doni forma a la República Catalana que vam declarar el 27 d’octubre.