I ara, què?
Aquells que hem assumit una petita o gran responsabilitat dins de les dues grans entitats de la societat civil organitzada, Òmnium i l’ANC, ens hem convertit sense voler en interlocutors de moltes persones que ens han anat transmetent els seus dubtes al llarg de tot el procés que viu Catalunya, en el camí cap a la independència. “I ara, què?”, ens pregunta la gent al carrer, al bar o a la feina. Amb petites variants: “Com ho tenim, això?” o “Ens en sortirem?”.
Fa temps que és així, i darrerament, encara més sovint ens trobem amb aquesta pregunta. Vivim en una muntanya russa d’emocions, en un carrusel rapidíssim de fets que se succeeixen sense que tinguem, moltes vegades, la possibilitat de fer-hi una reflexió, d’assimilar-los. Deu ser allò que alguns han anomenat l’acceleració de la història, quan tot passa més de pressa del que és habitual. D’aquí a uns anys, n’estic convençut, recordarem els dies d’abans i després de l’1 d’octubre de 2017 com un dels moments més vibrants de les nostres vides.
Davant d’això, la pregunta “i ara, què?” no sempre té una resposta clara. Ens adaptem a les circumstàncies, i procurem reaccionar-hi de la manera que creiem més encertada. No tenim les claus del futur, però sí que sabem que el construïm entre tots, i que entitats com Òmnium no som altra cosa que l’expressió del que demanen els nostres socis, és a dir, del que sent i vol una part significativa del país. Sí que podem dir unes quantes coses, amb certesa: que tot el que fem es mantindrà en el to pacífic i tranquil que sempre hem defensat, i que intentarem cohesionar no només el moviment sobiranista, sinó tots aquells que creiem en la defensa dels valors democràtics. Serem ferms en el rebuig a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i de tot allò que comporta, i en el camí cap a la progressiva implantació de la República. Al Govern sorgit de la voluntat dels catalans, encapçalat pel president Carles Puigdemont, és a l’únic a qui li reconeixem la legitimitat democràtica, i als partits polítics, els pertocarà ara decidir com s’adapten a les noves circumstàncies, és a dir, a la convocatòria electoral del 21 de desembre.
I sens dubte, farem tot allò el que estigui a la nostra mà per aconseguir l’alliberament del nostre president, Jordi Cuixart, i del president de l’ANC, Jordi Sánchez, en la convicció de l’absoluta injustícia del seu empresonament. La campanya Llibertat Jordis ja està en marxa, i us convidem a seguir-la a les xarxes socials i en accions que vindran els dies vinents. Òmnium ja va patir la repressió sota el franquisme, i això no va acabar amb l’entitat: tenim memòria i experiència. La millor resposta a la detenció de Jordi Cuixart van ser els mil socis que, en una sola nit, es van sumar al nostre projecte. Van errats, doncs, aquells que pensen que fent callar una sola veu, callaran la de tots. El silenci forçat dels Jordis s’ha convertit en un clam de milers i milers de persones.
No deixeu de preguntar-nos. I quan ens demaneu, “I ara, què?”, nosaltres contestarem: “Seguim!”. I si ens posen obstacles en el camí, potser haurem de fer marrada, però no perdrem mai de vista el lloc on volem arribar.
Fa temps que és així, i darrerament, encara més sovint ens trobem amb aquesta pregunta. Vivim en una muntanya russa d’emocions, en un carrusel rapidíssim de fets que se succeeixen sense que tinguem, moltes vegades, la possibilitat de fer-hi una reflexió, d’assimilar-los. Deu ser allò que alguns han anomenat l’acceleració de la història, quan tot passa més de pressa del que és habitual. D’aquí a uns anys, n’estic convençut, recordarem els dies d’abans i després de l’1 d’octubre de 2017 com un dels moments més vibrants de les nostres vides.
Davant d’això, la pregunta “i ara, què?” no sempre té una resposta clara. Ens adaptem a les circumstàncies, i procurem reaccionar-hi de la manera que creiem més encertada. No tenim les claus del futur, però sí que sabem que el construïm entre tots, i que entitats com Òmnium no som altra cosa que l’expressió del que demanen els nostres socis, és a dir, del que sent i vol una part significativa del país. Sí que podem dir unes quantes coses, amb certesa: que tot el que fem es mantindrà en el to pacífic i tranquil que sempre hem defensat, i que intentarem cohesionar no només el moviment sobiranista, sinó tots aquells que creiem en la defensa dels valors democràtics. Serem ferms en el rebuig a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i de tot allò que comporta, i en el camí cap a la progressiva implantació de la República. Al Govern sorgit de la voluntat dels catalans, encapçalat pel president Carles Puigdemont, és a l’únic a qui li reconeixem la legitimitat democràtica, i als partits polítics, els pertocarà ara decidir com s’adapten a les noves circumstàncies, és a dir, a la convocatòria electoral del 21 de desembre.
I sens dubte, farem tot allò el que estigui a la nostra mà per aconseguir l’alliberament del nostre president, Jordi Cuixart, i del president de l’ANC, Jordi Sánchez, en la convicció de l’absoluta injustícia del seu empresonament. La campanya Llibertat Jordis ja està en marxa, i us convidem a seguir-la a les xarxes socials i en accions que vindran els dies vinents. Òmnium ja va patir la repressió sota el franquisme, i això no va acabar amb l’entitat: tenim memòria i experiència. La millor resposta a la detenció de Jordi Cuixart van ser els mil socis que, en una sola nit, es van sumar al nostre projecte. Van errats, doncs, aquells que pensen que fent callar una sola veu, callaran la de tots. El silenci forçat dels Jordis s’ha convertit en un clam de milers i milers de persones.
No deixeu de preguntar-nos. I quan ens demaneu, “I ara, què?”, nosaltres contestarem: “Seguim!”. I si ens posen obstacles en el camí, potser haurem de fer marrada, però no perdrem mai de vista el lloc on volem arribar.