Article 155 CE
Mai un article havia estat objecte de tantes converses, i tan comentat el seu contingut.
D’aplicació improbable per uns, a indissimuladament desitjada per altres.
El seu redactat ha estat inamovible des que l’any 1978 es va aprovar la Constitució espanyola, en el referèndum del 6 de desembre de 1978; i vigent des del 29 de desembre del mateix any.
Aquest article ja en formava part des de l’inici de la seva vigència i s’ha mantingut, de forma expectant, al llarg dels anys, gairebé 40 anys, el mateix període que el va precedir un règim autoritari que va vulnerar tots els drets i llevar totes les llibertats. I tot i les modificacions exprés que a vegades s’han aprovat d’alguns articles de la CE, entre d’altres per assegurar una corona no electa, l’article 155 s’ha mantingut inalterable.
La Constitució de 1978 va donar lloc a un sistema democràtic que es podia homologar amb les altres democràcies occidentals: defensava la proclamació dels drets fonamentals, de les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un estat social i democràtic de dret. I reconeixia plenament les Comunitats Autònomes.
El peculiar moment històric en què es va elaborar la Constitució, l’esforç que va suposar la seva elaboració, no es pot dubtar que va ser notable i no exempt de dificultats, tanmateix va vèncer el consens. Es varen afrontar els grans temes amb l’objectiu d’establir una convivència en pau i en llibertat, i, entre altres funcions, es remarcava que aquestes serien la de seguretat, la de justícia i la de legitimitat.
Ara, les notícies van tan ràpides i a vegades són tan contradictòries que sovint provoquen vertigen, ens fan dubtar de la realitat de les funcions esmentades.
Confiem que les actuacions dutes a terme responen a una estratègia prèviament analitzada. Potser no és així però hi creiem, necessitem creure-hi, perquè és decebedor veure que sota el nom de la democràcia s’està actuant com si haguéssim tornat 40 anys enrere, quan les actuacions eren imposades, quan els uniformes eren grisos i de cap manera hi havia diàleg; quan cantàvem l’Estaca amb l’esperança i la certesa de canviar la manera de fer i ser.
Tanmateix, ara tornem a cantar l’Estaca, però més tristos, perquè ens creiem que la situació de foscor estava més que superada, ens creiem estar en un país en què el diàleg s’imposava a qualsevol força física, a tota mena de vulneració dels drets bàsics. Creiem que el dret a decidir ens era inherent.
Res d’això es dóna en el context actual, on trobem llibertats retallades, expressions sancionades, votacions menystingudes, institucions menyspreades.
Esperem que amb el temps puguem parlar de tota qüestió de país de forma clara, que les diferències puguin exposar-se i buscar, conjuntament, un consens perquè la forma de convivència no sigui imposada. Que trobem una forma jurídica organitzada de la llibertat i de la igualtat, que permeti el desenvolupament de la dignitat humana.
De moment, la sensació que pesa és que encara no ens podem homologar amb altres democràcies. La imposició ha estat per sobre de tot respecte.
D’aplicació improbable per uns, a indissimuladament desitjada per altres.
El seu redactat ha estat inamovible des que l’any 1978 es va aprovar la Constitució espanyola, en el referèndum del 6 de desembre de 1978; i vigent des del 29 de desembre del mateix any.
Aquest article ja en formava part des de l’inici de la seva vigència i s’ha mantingut, de forma expectant, al llarg dels anys, gairebé 40 anys, el mateix període que el va precedir un règim autoritari que va vulnerar tots els drets i llevar totes les llibertats. I tot i les modificacions exprés que a vegades s’han aprovat d’alguns articles de la CE, entre d’altres per assegurar una corona no electa, l’article 155 s’ha mantingut inalterable.
La Constitució de 1978 va donar lloc a un sistema democràtic que es podia homologar amb les altres democràcies occidentals: defensava la proclamació dels drets fonamentals, de les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un estat social i democràtic de dret. I reconeixia plenament les Comunitats Autònomes.
El peculiar moment històric en què es va elaborar la Constitució, l’esforç que va suposar la seva elaboració, no es pot dubtar que va ser notable i no exempt de dificultats, tanmateix va vèncer el consens. Es varen afrontar els grans temes amb l’objectiu d’establir una convivència en pau i en llibertat, i, entre altres funcions, es remarcava que aquestes serien la de seguretat, la de justícia i la de legitimitat.
Ara, les notícies van tan ràpides i a vegades són tan contradictòries que sovint provoquen vertigen, ens fan dubtar de la realitat de les funcions esmentades.
Confiem que les actuacions dutes a terme responen a una estratègia prèviament analitzada. Potser no és així però hi creiem, necessitem creure-hi, perquè és decebedor veure que sota el nom de la democràcia s’està actuant com si haguéssim tornat 40 anys enrere, quan les actuacions eren imposades, quan els uniformes eren grisos i de cap manera hi havia diàleg; quan cantàvem l’Estaca amb l’esperança i la certesa de canviar la manera de fer i ser.
Tanmateix, ara tornem a cantar l’Estaca, però més tristos, perquè ens creiem que la situació de foscor estava més que superada, ens creiem estar en un país en què el diàleg s’imposava a qualsevol força física, a tota mena de vulneració dels drets bàsics. Creiem que el dret a decidir ens era inherent.
Res d’això es dóna en el context actual, on trobem llibertats retallades, expressions sancionades, votacions menystingudes, institucions menyspreades.
Esperem que amb el temps puguem parlar de tota qüestió de país de forma clara, que les diferències puguin exposar-se i buscar, conjuntament, un consens perquè la forma de convivència no sigui imposada. Que trobem una forma jurídica organitzada de la llibertat i de la igualtat, que permeti el desenvolupament de la dignitat humana.
De moment, la sensació que pesa és que encara no ens podem homologar amb altres democràcies. La imposició ha estat per sobre de tot respecte.