Em passava pel cap durant els deu minuts d’aturada elèctrica de dilluns a la nit: A la gent d’abans els era més fàcil pensar, a la llum d’una espelma, lluny de destorbs, podent parlar amb els que tenien al costat, sense les pampallugues lluminoses i sonores de la tele, sense música d’acompanyament. O potser no, potser només s’avorrien més que nosaltres. I m’adonava també que deu minuts sense aquests artificis, l’ordinador, el telèfon, es fan llargs. Som esclaus d’uns mitjans que ens empatxen d’informació però que ens roben l’opinió.

Des que Catalunya s’ha convertit en “el tema”, aquí i a Europa, he apreciat freqüents alts i baixos en les emocions que genera. Diria que la successió d’entusiasme i desànim que envaeix la ciutadania és lògica. L’esperit sobiranista té tres fonaments. Un d’ells és molt racional: la història, l’altre és molt pràctic: l’economia, la societat, la cultura, la llengua, la política. El darrer és íntim i personal. A aquest darrer s’hi lliguen els impulsos, les sensacions i les batzegades. Per això passem de la il·lusió a la depressió amb tanta facilitat, per això ens veiem avui salvats i demà perduts, i per això quan estem junts ho tenim més clar que quan estem sols i a les fosques.

Ningú no sap com s’acabaran les coses, si Catalunya gaudirà a la fi de la independència relativa dels estats moderns o si ens enfonsarem en una autonomia més retallada que la d’abans. Del que sí que estic segur és que ja res no tornarà a ser mai més igual per a moltíssims catalans d’avui, i per a algunes de les generacions immediates. Hi veig dues raons: D’una banda s’ha perdut la inhibició a pensar en un país diferent i sobirà, amb la fórmula que es pugui, i de l’altra, perquè han ocorregut fets que no permeten fer taula rasa. La repressió policial del dia 1 d’octubre ens va fer perdre la poca confiança que poguéssim tenir en l’autoritat espanyola, i l’empresonament dels líders civils i del govern legítim de Catalunya ens va arruïnar la que poguéssim conservar en la justícia i en l’estat de dret en general. No en queda res, tot era mentida. Són fronteres que només es poden traspassar en una direcció, sense marxa enrere. Quan en una discussió un dels contendents garroteja l’altre, la discussió s’ha acabat. Quan en un debat una de les parts priva de llibertat a l’adversari, el debat s’ha acabat. Recuperar el territori del diàleg es fa molt difícil. De vegades és fins i tot impossible per molt de temps. Calen intermediaris, negociadors, bona voluntat i força components més que actualment no veig per cap banda.

I aquí és on entra en joc la cínica negativa de les institucions europees a fer de mitjanceres en el conflicte. Per què? Jo ho tinc clar: els catalans rebels ens hem convertit en gent perillosa. Europa es fonamenta en l’acceptació d’unes relacions estatals basades en la indolència interessada en favor d’unes elits que acaparen el poder de forma absoluta i escanyen cada cop més les classes mitjanes i treballadores. Europa ha oblidat la moral dels seus orígens. La indignació que aquesta evidència provoca es va manifestar fa uns anys als carrers, va entrar als parlaments, però va quedar en part també fagocitada per l’estructura dominant. Una oposició que, a contracor, va començar a entrar en el joc de l’enemic. El que passa a Catalunya és més complex i preocupant per als cervells pensants d’aquesta Europa encarcarada. No els importa gaire ni la nostra minúscula geografia ni la nostra escassa demografia ni la nostra modesta influència econòmica. El que els irrita és que una societat mobilitzada molt transversalment els disputi el poder que han acaparat i que els ha permès dictar lleis i imposar fronteres que volen immutables.
Hi ha dues menes de persones: les que creuen que les lleis s’han de complir, siguin les que siguin, i les que creiem que les persones hem de fer les lleis que voldrem complir com a eines de convivència decidides per tots i no només per alguns. És a dir, els conservadors (de dretes i d’esquerres) i els revoltats que hem dit que ja n’estem farts. Els primers tenen, de moment, la paella pel mànec, però els segons cada cop som més i cada dia tenim menys por. I aquesta evidència social i política els espanta, més que la possible independència de Catalunya. Els que volem crear un país millor tenim dubtes i alts i baixos, però els altres també tenen les seves cuques, el que passa és que no ens les expliquen perquè se’ls veuria el llautó.