Fer el cim
Crec que només es fer constància d’una obvietat, afirmar que tots els que ens estimem Catalunya en el seu conjunt (no ens enganyem, ni de tros som tothom) hem patit molt des d’aquells dies ama-rats d’èpica que van tenir l’epicentre l’1-O. Certament, els que ho vam viure des de dins, mai podrem desempallegar-nos del garbuix d’emocions que van fruir i patir, trasbalsant-nos fins l’infinit.
Com que no sóc una persona en cap cas aliena en tot el que afecta al meu país, fer un balanç sobre com he viscut aquests últims dos mesos és per a mi un exercici feixuc, molt costerut. Per no embolicar-me massa, amb la voluntat de fer-me poc espès, esgranaré un decàleg personal per intentar explicar-me que ha passat, tot mirant de preveure el futur que ens espera. Es a dir descriuré de manera molt soma com ho he patit, com he viscut d’angoixat. Però també, com d’esperançat em mantinc envers el futur més o menys immediat que li espera a la meva nació.
1 S’ha dit i acceptat -crec que fins tot massa- que els independentistes hem comès errors. Alguns de volum. I com que sóc dels convençuts que fer aquest reconeixement és bàsic per no reproduir-los, tampoc faré gran cosa per amagar-los. Ara bé, flagel·lar-nos de manera persistent, no porta enlloc. Simplement creiem estar vivint en una Europa en la qual es premiava la supremacia dels valors humans i social bàsics. Que la base de tot era la democràcia. Certament, anàvem errats.
2 Ara, almenys sabem de qui hem o no de refiar-nos, per tant la propera vegada segur que ho farem millor. De fet, quants d’aquest pretesos set-ciències que tan ens critiquen ens havien advertit que Espanya es comportaria com un estat autoritari, brutal, en un nivell semblant al de països tan poc recomanables com Rússia o Turquia? Els que vam viure de prop la repressió del franquisme vam ser ingenus creient que tot allò era història superada. Es per això que personalment vaig sentir-me sacsat, colpit per una mescla de horror, pena, fàstic... i la subsegüent ràbia. El que vam haver de veure, i viure, ens ha fet molt de mal, ens va deixar baldat doncs ni en els pitjors malsons imagi-navem tornar a patir l’Espanya en blanc i negre, la del Nodo, la dels grisos repartint llenya a cor que vols.
3 Vaig sentir també vergonya. Molta. Desencís absolut per l’actitud dels burocrates-governants-vividors instal·lats a Brussel·les, als quals sembla preocupar-los poc, per no dir gens, la deriva entre autoritària i neofeixista executada per l’estat espanyol en sintonia amb el que està passant en algun dels països de l’est Europeu. Una permissivitat culpable que recorda massa la infausta passivitat europea envers els feixisme emergent dels anys 20 i 30 del segle passat, que massa bé sabem de que van ser preludi. Per sort, crec que la majoria dels medis de comunicació i de les persones que formem la UE, no s’han estat de mostrar espant i vergonya pel que callaven els seus governants.
4 Es clar que de cap manera podem resignar-nos davant la desmesura judicial que ens ofega dins l’estat espanyol. La justícia, en contra del que sempre se’ns ha volgut fer creure, està fent evident que de cega no en té res. De bòrnia i guenya tan com se vulgui. Les lleis, es norma acceptada, que són interpretables. Doncs a l’estat espanyol el biaix que executen no deixa cap espai al dubte.
5 Tenim hores d’ara dos dels principals activistes civils i mig govern empresonats. L’altre mig és a l’exili. Es sabut que són gent que no només ha predicat sinó que ha estat SEMPRE exemple de la no violència. Ara estan lluny de les famílies, de la gent que ens els estimem, acusats precisament d’això. No, no accepto que per covardia o complicitat, s’acceptin malvestats. Ells són més que presos polítics, l’estat els ha pres per escarmentar-nos, per buidar-se d’odi. Com a moneda de canvi. Els volen bescanviar per obtenir la submissió, per humiliar-los. Doncs crec que el millor que poden fer és dir-los tot el que volen sentir. O és que el rei emèrit no va JURAR Fidelidad a los principios fundamentales del Movimiento? Jo mateix vaig haver de jurar bandera assegurant-los que vessaria fins la ultima gota de la meva sang per España. Ha!!! Doncs sàpiguen que llavors ja pensava el mateix que ara. De fe,t tampoc hi ha res de nou a l’hora d’obtenir aquesta mena de «fidelitats banyudes». Tots sabem que fa segles com en aquest art n’eren de mestres consumats els inquisidors.
6 El 155 és un disbarat, que només s’aguanta per la proximitat de les eleccions. Però la ineficàcia, la ridiculesa, la paralització del l’administració... a cada dia que passa es fa més palès que tot plegat és un immens bunyol que no s’aguanta per enlloc. Es la clàssica pilotada endavant del jugador inepte que fot coça i mira cap on va la pilota.
7 Hores d’ara algú amb pot dir amb quin tipus de fibra és pot recosir la de fa anys esfilagarsada relació Catalunya-Espanya? L’estrep es clar que ve d’anys, o de segles, però crec que avui l’esquin-çament és tan pregon que veig del tot impossible sargir-lo. Ni que sigui per falta de voluntats, ja que és obvi que som majoria a banda i banda els que no ens ve de gust en absolut.
8 Diuen que el procés ha estat un desgast costós i inútil. Mentida. Catalunya i la situació colonial que pateix avui en dia, ara es coneguda arreu del món, sigui a les cancelleries o entre la població. La marca España fa aigües pertot, només cal veure els tan desesperats, com ridículs, esforços del ministre Dastis per amorosir els efectes letals, que per l’estat, la brutalitat i la repressió han generat.
9 Estic convençut que la marxa a l’exili cap a Brussel·les del president i part del govern ha estat un gran encert. Ni que sigui només per l’evidència del desgast que ocasiona a l’estat espanyol, per la moral que ens transmet a nosaltres, per la feina assenyada i incansable que està portant a terme la qual crec que genera un valor que donarà resultats. El meu suport incondicional.
10 I per fi, tots els que ens estimem sense recances aquesta ¨pobre, trista, bruta, dissortada (però curulla de dignitat) Pàtria¨, cal que el dia 21 reblem amb el nostre vot la feinada que va culminar l’1-O. Sobretot, cal que siguem molt conscients que si guanyen ¨ells¨ al nostre país li tocarà patir de valent les ànsies de venjança que és filla de l’odi que, s’ha demostrat, ens professen. També em ve de gust afirmar que qualsevol de les tres candidatures de país són igual de vàlides i valuoses. Hem de sortir a guanyar, essent conscients que l’assoliment de la fita final ha patit un ajornament només temporal. Que si, que hem hagut de tornar al camp base per refer-nos, per recuperar forces. Però resto convençut que no deixarem de fer el nostre Everest particular que, tot s’ha de dir, no es va assolir en el primer intent. Això sí, ens cal equipar-nos millor, entrenar amb persistència, esperar a l’aguait que tinguem una finestra de bon temps. Tanmateix ara es condició indispensable que de cap manera fallem el proper 21 de desembre.
Com que no sóc una persona en cap cas aliena en tot el que afecta al meu país, fer un balanç sobre com he viscut aquests últims dos mesos és per a mi un exercici feixuc, molt costerut. Per no embolicar-me massa, amb la voluntat de fer-me poc espès, esgranaré un decàleg personal per intentar explicar-me que ha passat, tot mirant de preveure el futur que ens espera. Es a dir descriuré de manera molt soma com ho he patit, com he viscut d’angoixat. Però també, com d’esperançat em mantinc envers el futur més o menys immediat que li espera a la meva nació.
1 S’ha dit i acceptat -crec que fins tot massa- que els independentistes hem comès errors. Alguns de volum. I com que sóc dels convençuts que fer aquest reconeixement és bàsic per no reproduir-los, tampoc faré gran cosa per amagar-los. Ara bé, flagel·lar-nos de manera persistent, no porta enlloc. Simplement creiem estar vivint en una Europa en la qual es premiava la supremacia dels valors humans i social bàsics. Que la base de tot era la democràcia. Certament, anàvem errats.
2 Ara, almenys sabem de qui hem o no de refiar-nos, per tant la propera vegada segur que ho farem millor. De fet, quants d’aquest pretesos set-ciències que tan ens critiquen ens havien advertit que Espanya es comportaria com un estat autoritari, brutal, en un nivell semblant al de països tan poc recomanables com Rússia o Turquia? Els que vam viure de prop la repressió del franquisme vam ser ingenus creient que tot allò era història superada. Es per això que personalment vaig sentir-me sacsat, colpit per una mescla de horror, pena, fàstic... i la subsegüent ràbia. El que vam haver de veure, i viure, ens ha fet molt de mal, ens va deixar baldat doncs ni en els pitjors malsons imagi-navem tornar a patir l’Espanya en blanc i negre, la del Nodo, la dels grisos repartint llenya a cor que vols.
3 Vaig sentir també vergonya. Molta. Desencís absolut per l’actitud dels burocrates-governants-vividors instal·lats a Brussel·les, als quals sembla preocupar-los poc, per no dir gens, la deriva entre autoritària i neofeixista executada per l’estat espanyol en sintonia amb el que està passant en algun dels països de l’est Europeu. Una permissivitat culpable que recorda massa la infausta passivitat europea envers els feixisme emergent dels anys 20 i 30 del segle passat, que massa bé sabem de que van ser preludi. Per sort, crec que la majoria dels medis de comunicació i de les persones que formem la UE, no s’han estat de mostrar espant i vergonya pel que callaven els seus governants.
4 Es clar que de cap manera podem resignar-nos davant la desmesura judicial que ens ofega dins l’estat espanyol. La justícia, en contra del que sempre se’ns ha volgut fer creure, està fent evident que de cega no en té res. De bòrnia i guenya tan com se vulgui. Les lleis, es norma acceptada, que són interpretables. Doncs a l’estat espanyol el biaix que executen no deixa cap espai al dubte.
5 Tenim hores d’ara dos dels principals activistes civils i mig govern empresonats. L’altre mig és a l’exili. Es sabut que són gent que no només ha predicat sinó que ha estat SEMPRE exemple de la no violència. Ara estan lluny de les famílies, de la gent que ens els estimem, acusats precisament d’això. No, no accepto que per covardia o complicitat, s’acceptin malvestats. Ells són més que presos polítics, l’estat els ha pres per escarmentar-nos, per buidar-se d’odi. Com a moneda de canvi. Els volen bescanviar per obtenir la submissió, per humiliar-los. Doncs crec que el millor que poden fer és dir-los tot el que volen sentir. O és que el rei emèrit no va JURAR Fidelidad a los principios fundamentales del Movimiento? Jo mateix vaig haver de jurar bandera assegurant-los que vessaria fins la ultima gota de la meva sang per España. Ha!!! Doncs sàpiguen que llavors ja pensava el mateix que ara. De fe,t tampoc hi ha res de nou a l’hora d’obtenir aquesta mena de «fidelitats banyudes». Tots sabem que fa segles com en aquest art n’eren de mestres consumats els inquisidors.
6 El 155 és un disbarat, que només s’aguanta per la proximitat de les eleccions. Però la ineficàcia, la ridiculesa, la paralització del l’administració... a cada dia que passa es fa més palès que tot plegat és un immens bunyol que no s’aguanta per enlloc. Es la clàssica pilotada endavant del jugador inepte que fot coça i mira cap on va la pilota.
7 Hores d’ara algú amb pot dir amb quin tipus de fibra és pot recosir la de fa anys esfilagarsada relació Catalunya-Espanya? L’estrep es clar que ve d’anys, o de segles, però crec que avui l’esquin-çament és tan pregon que veig del tot impossible sargir-lo. Ni que sigui per falta de voluntats, ja que és obvi que som majoria a banda i banda els que no ens ve de gust en absolut.
8 Diuen que el procés ha estat un desgast costós i inútil. Mentida. Catalunya i la situació colonial que pateix avui en dia, ara es coneguda arreu del món, sigui a les cancelleries o entre la població. La marca España fa aigües pertot, només cal veure els tan desesperats, com ridículs, esforços del ministre Dastis per amorosir els efectes letals, que per l’estat, la brutalitat i la repressió han generat.
9 Estic convençut que la marxa a l’exili cap a Brussel·les del president i part del govern ha estat un gran encert. Ni que sigui només per l’evidència del desgast que ocasiona a l’estat espanyol, per la moral que ens transmet a nosaltres, per la feina assenyada i incansable que està portant a terme la qual crec que genera un valor que donarà resultats. El meu suport incondicional.
10 I per fi, tots els que ens estimem sense recances aquesta ¨pobre, trista, bruta, dissortada (però curulla de dignitat) Pàtria¨, cal que el dia 21 reblem amb el nostre vot la feinada que va culminar l’1-O. Sobretot, cal que siguem molt conscients que si guanyen ¨ells¨ al nostre país li tocarà patir de valent les ànsies de venjança que és filla de l’odi que, s’ha demostrat, ens professen. També em ve de gust afirmar que qualsevol de les tres candidatures de país són igual de vàlides i valuoses. Hem de sortir a guanyar, essent conscients que l’assoliment de la fita final ha patit un ajornament només temporal. Que si, que hem hagut de tornar al camp base per refer-nos, per recuperar forces. Però resto convençut que no deixarem de fer el nostre Everest particular que, tot s’ha de dir, no es va assolir en el primer intent. Això sí, ens cal equipar-nos millor, entrenar amb persistència, esperar a l’aguait que tinguem una finestra de bon temps. Tanmateix ara es condició indispensable que de cap manera fallem el proper 21 de desembre.