A la recerca del temps viscut
Divendres passat, la memòria em va fer viatjar 50 anys enrere. Vaig assistir a la representació del Metge a garrotades de Molière al Comtal i vaig recalar al meu passat. Jo també vaig participar en la interpretació d’aquesta obra quan era adolescent. Amb ella iniciàvem un seguit d’actuacions com a components del grup Tespis. Abans ens havíem aplegat per fer una obra de l’autor local Joaquim Boixés, El Poema de Ripoll, amb Joan Manuel del Pozo com a protagonista, jo mateix fent de Guifré el Pilós i en Xavier Formatger, que la mort impacient s’enduria poc temps després, fent de Mossèn Cinto Verdaguer. Però les garrotades foren el nostre veritable baptisme escènic.
El Tespis integrava noms com ara la Victòria Morell, l’Andreu Serrat (el metge en aquella ocasió), la Dolors Mañas, la Maria Núria Nardi, la Maria Palau, l’Antoni Palau (malauradament desaparegut també en plena joventut), el meu germà Eudald, en Lluís Bonada, en Pere Farrés... entre molts altres que no cito per no fer carregosa aquesta enumeració. Ah!, i sota la direcció d’en Joan Nardi i amb en Pere Palau encarregant-se de la part tècnica. Aixoplugats com una branca de l’ARIC (Agrupació Ripollesa d’Iniciatives Culturals), que tanta bona feina va fer durant aquells anys grisosos i eixuts, emprendríem reptes tan exigents com ara Beckett de Jean Anouilh, Les arrels d’Arnold Wesker, Alcestis d’Eurípides, El criat de dos amos de Goldoni, Otel·lo de William Shakespeare... Però la nostra joia més preuada va ser Tot esperant Godot de Samuel Beckett, que vam portar a Vic, a Olot, a Figueres, a Vinaròs i, fins i tot, a la Universitat catalana de Prada. Nota destacada de la nostra trajectòria va ser la topada amb la censura de l’època, la prohibició decretada la vigília mateixa de la representació, quan tot ja estava treballat i publicitat, de L’ús de la matèria de Manuel de Pedrolo. Siguin aquestes ratlles un recordatori d’aquell grup que ja forma part de la història de la vila i un homenatge a tot els que van integrar-lo.
Divendres passat, assegut als rengles del Comtal, vaig evocar el teatret de La Lira, on vam poder acomplir tantes vivències, vaig deplorar el pas del temps i vaig enyorar aquell espai entranyable convertir ara en una veritable metàfora del buit. I veient sobre l’escenari en Josep Roura, tot un actoràs, dominant magistralment les taules, vaig recordar-lo interpretant aquest mateix personatge, quan era un adolescent barbamec, amb els seus companys de curs, a la Plaça Llupions, a l’aire lliure. L’envoltaven la Pilar Munell, en Xavier Rudé, la Montse Moreno, en Toni Pujals, la Leonor Munell... Només en Pep repeteix, ara acompanyat per l’Oriol Molas, la Lourdes Batlle, en Joan Alabau, en Quico Rodes, la Lulú Solano, en Martí Pujals... sota la direcció d’en Ramon Prat. En sortir, la satisfacció pel plaer rebut i la nombrosa afluència de públic.
Deia Vicente Aleixandre, poeta insigne que va merèixer el Nobel, que ell escrivia per a un lector solitari que el llegiria en un racó de món i jo desitjaria que aquest escrit caigués en mans d’un adolescent amb la fal·lera de voler donar un altre contingut al seu oci. Participar en una obra de teatre aporta molts beneficis. Et permet penetrar fins al fons un text literari i adonar-te que un llibre no l’has entès ben bé si no hi has practicat la relectura. Esdevé una activitat estimulant en un poble com el nostre, sobretot als mesos d’hivern quan els vespres són gèlids, els carrers desertats i les portes closes. T’ajuda a moure’t sobre l’escenari, et dóna destresa corporal i anul·la inhibicions. Teixeix relacions d’amistat duradores amb els altres components, compartint moments de nervis i rialles. Templa els nervis i estimula la memòria. Et possibilita encarnar tot tipus de personatges, interpretar l’alteritat sense riscos i sobretot experimentar el dia de la representació una sensació ambigua: una plenitud interior intensa pel que has fet i una buidor en descobrir que tot allò pel que has estat absorbit durant un temps, s’ha acabat, s’ha volatilitzat, s’ha fos.
És la humana condició. Els pares volen que el nen creixi per comprovar que tot va com ha d’anar, encara que això representi no poder gaudir plenament i sense pressa del temps que fuig. El lector llegeix amb desfici una novel·la per saber el seu desenllaç però alhora li sap greu quan li queden poques planes, ja que voldria perllongar-les. És la naturalesa de la felicitat o, si ho preferiu, de l’acte d’escollir. Un proposo un joc. Retrocediu, si podeu, 50 anys i imagineu-vos fent auto stop (ara és impensable) una vesprada d’estiu, a l’ombra d’un pi quan la calor ha remès, amb la carícia benèfica d’una brisa benigna al rostre, i per un moment us sentiu el centre de l’univers. Voleu que un cotxe es deturi, ja que la foscor assetja i no us fa gens de gràcia passar la nit al ras, però també sabeu que això posarà fi a aquells instants d’eternitat que esteu gaudint.
El Tespis integrava noms com ara la Victòria Morell, l’Andreu Serrat (el metge en aquella ocasió), la Dolors Mañas, la Maria Núria Nardi, la Maria Palau, l’Antoni Palau (malauradament desaparegut també en plena joventut), el meu germà Eudald, en Lluís Bonada, en Pere Farrés... entre molts altres que no cito per no fer carregosa aquesta enumeració. Ah!, i sota la direcció d’en Joan Nardi i amb en Pere Palau encarregant-se de la part tècnica. Aixoplugats com una branca de l’ARIC (Agrupació Ripollesa d’Iniciatives Culturals), que tanta bona feina va fer durant aquells anys grisosos i eixuts, emprendríem reptes tan exigents com ara Beckett de Jean Anouilh, Les arrels d’Arnold Wesker, Alcestis d’Eurípides, El criat de dos amos de Goldoni, Otel·lo de William Shakespeare... Però la nostra joia més preuada va ser Tot esperant Godot de Samuel Beckett, que vam portar a Vic, a Olot, a Figueres, a Vinaròs i, fins i tot, a la Universitat catalana de Prada. Nota destacada de la nostra trajectòria va ser la topada amb la censura de l’època, la prohibició decretada la vigília mateixa de la representació, quan tot ja estava treballat i publicitat, de L’ús de la matèria de Manuel de Pedrolo. Siguin aquestes ratlles un recordatori d’aquell grup que ja forma part de la història de la vila i un homenatge a tot els que van integrar-lo.
Divendres passat, assegut als rengles del Comtal, vaig evocar el teatret de La Lira, on vam poder acomplir tantes vivències, vaig deplorar el pas del temps i vaig enyorar aquell espai entranyable convertir ara en una veritable metàfora del buit. I veient sobre l’escenari en Josep Roura, tot un actoràs, dominant magistralment les taules, vaig recordar-lo interpretant aquest mateix personatge, quan era un adolescent barbamec, amb els seus companys de curs, a la Plaça Llupions, a l’aire lliure. L’envoltaven la Pilar Munell, en Xavier Rudé, la Montse Moreno, en Toni Pujals, la Leonor Munell... Només en Pep repeteix, ara acompanyat per l’Oriol Molas, la Lourdes Batlle, en Joan Alabau, en Quico Rodes, la Lulú Solano, en Martí Pujals... sota la direcció d’en Ramon Prat. En sortir, la satisfacció pel plaer rebut i la nombrosa afluència de públic.
Deia Vicente Aleixandre, poeta insigne que va merèixer el Nobel, que ell escrivia per a un lector solitari que el llegiria en un racó de món i jo desitjaria que aquest escrit caigués en mans d’un adolescent amb la fal·lera de voler donar un altre contingut al seu oci. Participar en una obra de teatre aporta molts beneficis. Et permet penetrar fins al fons un text literari i adonar-te que un llibre no l’has entès ben bé si no hi has practicat la relectura. Esdevé una activitat estimulant en un poble com el nostre, sobretot als mesos d’hivern quan els vespres són gèlids, els carrers desertats i les portes closes. T’ajuda a moure’t sobre l’escenari, et dóna destresa corporal i anul·la inhibicions. Teixeix relacions d’amistat duradores amb els altres components, compartint moments de nervis i rialles. Templa els nervis i estimula la memòria. Et possibilita encarnar tot tipus de personatges, interpretar l’alteritat sense riscos i sobretot experimentar el dia de la representació una sensació ambigua: una plenitud interior intensa pel que has fet i una buidor en descobrir que tot allò pel que has estat absorbit durant un temps, s’ha acabat, s’ha volatilitzat, s’ha fos.
És la humana condició. Els pares volen que el nen creixi per comprovar que tot va com ha d’anar, encara que això representi no poder gaudir plenament i sense pressa del temps que fuig. El lector llegeix amb desfici una novel·la per saber el seu desenllaç però alhora li sap greu quan li queden poques planes, ja que voldria perllongar-les. És la naturalesa de la felicitat o, si ho preferiu, de l’acte d’escollir. Un proposo un joc. Retrocediu, si podeu, 50 anys i imagineu-vos fent auto stop (ara és impensable) una vesprada d’estiu, a l’ombra d’un pi quan la calor ha remès, amb la carícia benèfica d’una brisa benigna al rostre, i per un moment us sentiu el centre de l’univers. Voleu que un cotxe es deturi, ja que la foscor assetja i no us fa gens de gràcia passar la nit al ras, però també sabeu que això posarà fi a aquells instants d’eternitat que esteu gaudint.