Postal
Benvolgut,
Tal volta el dia que rebis aquesta postal ja hauran tingut lloc les eleccions catalanes i la història haurà passat una mica, ja se sap que el servei de correus amb això de les postals no té pressa, però no volia que deixessis de tenir un record nostre des de Brussel·les. Sí, hem anat al cor d’Europa. No era pas el primer cop que el visitàvem, però mai després de convertir-se en la capital de Catalunya, el cap i casal. La capital d’un país és allà on rau el seu govern, oi?
Dir-te que Brussel·les és com La Meca. Només d’encetar el camí ja ens ha cridat l’atenció el nombre quantiosíssim de vehicles catalans que creuen França de sud a nord: turismes, furgonetes, rulots, autocars. Un desfici. Les estacions de servei i els restaurants de l’autopista eren captius d’una catalanofília sorprenent.
En arribar a Brussel·les ens hem mig perdut. Sort del GPS. Aquestes ciutats del nord del continent no gaudeixen de la racionalitat geomètrica de Barcelona sinó que no tenen dos carrers paral·lels. Si et despistes, no saps tornar a casa. I diuen que els mediterranis som anàrquics! Per aquesta raó ens hem citat amb els coneguts sota l’arbre de nadal de la Grand Place. Ha estat una ingenuïtat, ja que era com voler-nos trobar al camp de Barça un dia de clàssic. Et sorprendria comprovar com a la ciutat belga tothom parla català. Quina diferència amb Barcelona! En aquella plaça hi fan un pessebre de nadal i, ja de fosc, il·luminen els preciosos edificis com si fos el castell encantat de la Disney. També hi pots comprar bombons Godiva, que són molt bons.
L’hotel està molt endreçat. A l’hora d’esmorzar no és com aquí que tot són turistes, sinó que tots som catalans. Fins i tot entre croissant i cafè aigualit es produeixen converses francament sedicioses que a la península s’haurien de tenir en veu baixa.
A mig matí, els catalans de Brussel·les es reuneixen per anar a passeig en un nombre mai no vist abans. Ben bé un centenar de miler es troben en un parc, li donen la volta i van fent carrers i més carrers, ben atapeïts, cridant coses mai no sentides en països democràtics com “llibertat” o “els carrers seran sempre nostres”. A fe que ho eren de nostres, ja que allà no hi cabia ni una agulla. La policia vigilava però, sorprenentment, no ens han apallissat, malgrat haver-hi força gent gran i també criatures, és a dir, que érem una presa fàcil.
Una altra cosa xocant és que el govern català es reuneix en una plaça, sota la pluja i amb un fred que pela. I no creguis que és com en aquests plens dels ajuntaments on no hi va mai ningú, sinó que hi assisteix una multitud enfervorida, s’hi fa música i retransmeten la sessió en una pantalla gegant. Jo, no me n’he assabentat gaire, ja que feia set hores que estava peu dret i començava a tenir ganes d’anar al lavabo. No vegis les cues que hi havia!
A l’hora dels àpats, els catalans tenen per costum consumir grans quantitats de waterzooi, que és com una escudella que t’escalfa el cos, i de musclos amb patates fregides. La cervesa és capítol a part. A mitja tarda hem fet un tast de blondes i trappist, que ens han aixecat força l’ànim.
La gent de Brussel·les tenen una rara predilecció pel color groc en el seu vestuari. I ja sé que et costarà de creure, però un nombre considerable, en lloc d’anar amb gavardina o impermeable porten una estelada penjada a l’esquena. Fins i tot he vist un cotxe de la policia que la duia. Això sí, el nivell de català de la policia belga és baix. Si fa o no fa com a Barcelona. Jo crec que els caldria una política d’immersió.
També és molt tradicional fer una visita al Menneken pis cap al tard. Aquella estatueta d’un nen fent pipí. No te’n puc donar raó, ja que és molt petita i hi havia centenars de persones del Baix Camp que em tapaven la vista. També és molt corrent que els catalans berenin uns gofres de The Waffle Factory, que són uns pastissets que atipen força.
Un cop tornats a l’hotel, ens hem hagut de canviar de cap a peus perquè anàvem xops com ànecs. El senyor de la recepció s’ha interessat per si el nostre president tornaria aviat a Catalunya. Li hem dit que ho veiem difícil, ja que, entre nosaltres, hi ha el costum que els presidents de govern quan tornen al seu país els fiquin a la presó. Ens ha fet la impressió que no ens entenia. Potser perquè era flamenc i nosaltres li hem explicat en francès. O potser perquè també era català i no entenia el francès.
Tal volta el dia que rebis aquesta postal ja hauran tingut lloc les eleccions catalanes i la història haurà passat una mica, ja se sap que el servei de correus amb això de les postals no té pressa, però no volia que deixessis de tenir un record nostre des de Brussel·les. Sí, hem anat al cor d’Europa. No era pas el primer cop que el visitàvem, però mai després de convertir-se en la capital de Catalunya, el cap i casal. La capital d’un país és allà on rau el seu govern, oi?
Dir-te que Brussel·les és com La Meca. Només d’encetar el camí ja ens ha cridat l’atenció el nombre quantiosíssim de vehicles catalans que creuen França de sud a nord: turismes, furgonetes, rulots, autocars. Un desfici. Les estacions de servei i els restaurants de l’autopista eren captius d’una catalanofília sorprenent.
En arribar a Brussel·les ens hem mig perdut. Sort del GPS. Aquestes ciutats del nord del continent no gaudeixen de la racionalitat geomètrica de Barcelona sinó que no tenen dos carrers paral·lels. Si et despistes, no saps tornar a casa. I diuen que els mediterranis som anàrquics! Per aquesta raó ens hem citat amb els coneguts sota l’arbre de nadal de la Grand Place. Ha estat una ingenuïtat, ja que era com voler-nos trobar al camp de Barça un dia de clàssic. Et sorprendria comprovar com a la ciutat belga tothom parla català. Quina diferència amb Barcelona! En aquella plaça hi fan un pessebre de nadal i, ja de fosc, il·luminen els preciosos edificis com si fos el castell encantat de la Disney. També hi pots comprar bombons Godiva, que són molt bons.
L’hotel està molt endreçat. A l’hora d’esmorzar no és com aquí que tot són turistes, sinó que tots som catalans. Fins i tot entre croissant i cafè aigualit es produeixen converses francament sedicioses que a la península s’haurien de tenir en veu baixa.
A mig matí, els catalans de Brussel·les es reuneixen per anar a passeig en un nombre mai no vist abans. Ben bé un centenar de miler es troben en un parc, li donen la volta i van fent carrers i més carrers, ben atapeïts, cridant coses mai no sentides en països democràtics com “llibertat” o “els carrers seran sempre nostres”. A fe que ho eren de nostres, ja que allà no hi cabia ni una agulla. La policia vigilava però, sorprenentment, no ens han apallissat, malgrat haver-hi força gent gran i també criatures, és a dir, que érem una presa fàcil.
Una altra cosa xocant és que el govern català es reuneix en una plaça, sota la pluja i amb un fred que pela. I no creguis que és com en aquests plens dels ajuntaments on no hi va mai ningú, sinó que hi assisteix una multitud enfervorida, s’hi fa música i retransmeten la sessió en una pantalla gegant. Jo, no me n’he assabentat gaire, ja que feia set hores que estava peu dret i començava a tenir ganes d’anar al lavabo. No vegis les cues que hi havia!
A l’hora dels àpats, els catalans tenen per costum consumir grans quantitats de waterzooi, que és com una escudella que t’escalfa el cos, i de musclos amb patates fregides. La cervesa és capítol a part. A mitja tarda hem fet un tast de blondes i trappist, que ens han aixecat força l’ànim.
La gent de Brussel·les tenen una rara predilecció pel color groc en el seu vestuari. I ja sé que et costarà de creure, però un nombre considerable, en lloc d’anar amb gavardina o impermeable porten una estelada penjada a l’esquena. Fins i tot he vist un cotxe de la policia que la duia. Això sí, el nivell de català de la policia belga és baix. Si fa o no fa com a Barcelona. Jo crec que els caldria una política d’immersió.
També és molt tradicional fer una visita al Menneken pis cap al tard. Aquella estatueta d’un nen fent pipí. No te’n puc donar raó, ja que és molt petita i hi havia centenars de persones del Baix Camp que em tapaven la vista. També és molt corrent que els catalans berenin uns gofres de The Waffle Factory, que són uns pastissets que atipen força.
Un cop tornats a l’hotel, ens hem hagut de canviar de cap a peus perquè anàvem xops com ànecs. El senyor de la recepció s’ha interessat per si el nostre president tornaria aviat a Catalunya. Li hem dit que ho veiem difícil, ja que, entre nosaltres, hi ha el costum que els presidents de govern quan tornen al seu país els fiquin a la presó. Ens ha fet la impressió que no ens entenia. Potser perquè era flamenc i nosaltres li hem explicat en francès. O potser perquè també era català i no entenia el francès.