Els últims representants
El 21D ens ha deixat a tots un punt descol·locats. Més enllà de lectures partidistes i simplistes que ho redueixen tot a vencedors i vençuts, queda clar que els governants no han aconseguit el que es proposaven. Esperaven un mandat popular clar i contundent que els tragués de l’atzucac polític, i això no s’ha produït.
A diferència dels partits polítics, la ciutadania té clar el que vol i, en cada contesa electoral que passa, es reafirma més en el seu posicionament. El 82% de participació ja no ens deixa cap marge d’interpretació. El problema no està en saber què volen els catalans i les catalanes, sinó en veure com es pot gestionar una societat complexa com la nostra.
Per si no és prou evident, recordo que és aquí on entra en joc la nostra democràcia representativa. Un sistema que es fonamenta en la cessió de la presa de decisions a uns pocs representats que tenen el deure de posar-se d’acord en aquells àmbits on no existeix una convenció social evident.
I quin paper haurà de jugar aquest nostre sistema democràtic a partir d’ara? La pregunta només té dues respostes: o es reafirma o desapareix.
Si es reafirma és perquè seguirem creient en les nostres institucions i en els nostres representants. Seguirem creient que la Generalitat és el millor òrgan per administrar els nostres recursos de forma imparcial i objectiva, independentment de qui la governi. Seguirem confiant en la pluralitat de la justícia i en la llibertat dels nostres mitjans de comunicació. Seguirem creient en el marc legal, vigent o evolucionat, com el millor escenari per al diàleg. Seguirem confiant que els polítics portaran a terme aquest diàleg i que això ens portarà a nous acords. Que els acords suposaran una millora que proporcionarà el bé comú i que, per tant, satisfarà l’àmplia majoria. I com que satisfarà el gruix de la societat, llavors no tindrem dubtes a reconèixer aquell cos que apliqui el monopoli de la força per garantir aquests anhels. Si es reafirma, deixarem enrere velles frustracions, retrets i cabòries per focalitzar-nos exclusivament a la recerca de l’únic punt que no deixa perdedors.
I si no es reafirma?
Si no es reafirma és perquè, després de tot, haurem descobert que aquest marc d’acord no és possible o no és necessari. Podem creure que ningú ens representa millor que nosaltres mateixos i que la societat ja és prou madura per prendre per si mateixa aquells acords que l’afecten directament. Podem creure que els marcs legals estàtics i encotillats són inútils en un món canviant com el que vivim. Podem creure que l’auge del món cooperatiu i l’economia col·laborativa ens ha deixat proves prou fefaents que no ens hem de regir pels mateixos esquemes del segle XX. Podem creure que allà on no hi arriba la voluntat humana, avui hi arriba la tecnologia. Podem creure que la qüestió ja no és veure quin és el passaport adequat, sinó preguntar-se si realment és necessari un passaport. Podem creure’ns que els últims 10 anys no han estat sols la defensa d’uns drets, uns poders o unes poltrones, sinó la lluita per una nova realitat que va molt més enllà. Podem creure en una nova utopia que encara està per ser definida.
Certament, aquest és un debat que encara ens queda lluny. La majoria de nosaltres seguim immersos en reflexions i batalles molt més mundanes que tot això. No obstant, per més lluny que estigui el debat, el terreny cada dia està més abonat. Seguirem necessitant molts més anys una classe política que traslladi les nostres voluntats en realitats, però faran bé aquests representants de prendre consciència que el seu paper està en joc. Que si segueixen escudant-se en la ciutadania per evitar prendre decisions, aquesta li arravatarà el seu lloc.
Difícilment tornarem a trobar una conjuntura electoral on es produeixi una concentració de vot similar a la del 21D. En aquestes eleccions, l’alta participació, la llei d’Hondt i el vot útil han facilitat més la governabilitat del que ho han fet mai els partits polítics. Faran bé els representants de prendre’s seriosament la seva funció, perquè sinó un nou model social està esperant a la recambra i, en aquest model, tothom és necessari, però ningú és imprescindible.
A diferència dels partits polítics, la ciutadania té clar el que vol i, en cada contesa electoral que passa, es reafirma més en el seu posicionament. El 82% de participació ja no ens deixa cap marge d’interpretació. El problema no està en saber què volen els catalans i les catalanes, sinó en veure com es pot gestionar una societat complexa com la nostra.
Per si no és prou evident, recordo que és aquí on entra en joc la nostra democràcia representativa. Un sistema que es fonamenta en la cessió de la presa de decisions a uns pocs representats que tenen el deure de posar-se d’acord en aquells àmbits on no existeix una convenció social evident.
I quin paper haurà de jugar aquest nostre sistema democràtic a partir d’ara? La pregunta només té dues respostes: o es reafirma o desapareix.
Si es reafirma és perquè seguirem creient en les nostres institucions i en els nostres representants. Seguirem creient que la Generalitat és el millor òrgan per administrar els nostres recursos de forma imparcial i objectiva, independentment de qui la governi. Seguirem confiant en la pluralitat de la justícia i en la llibertat dels nostres mitjans de comunicació. Seguirem creient en el marc legal, vigent o evolucionat, com el millor escenari per al diàleg. Seguirem confiant que els polítics portaran a terme aquest diàleg i que això ens portarà a nous acords. Que els acords suposaran una millora que proporcionarà el bé comú i que, per tant, satisfarà l’àmplia majoria. I com que satisfarà el gruix de la societat, llavors no tindrem dubtes a reconèixer aquell cos que apliqui el monopoli de la força per garantir aquests anhels. Si es reafirma, deixarem enrere velles frustracions, retrets i cabòries per focalitzar-nos exclusivament a la recerca de l’únic punt que no deixa perdedors.
I si no es reafirma?
Si no es reafirma és perquè, després de tot, haurem descobert que aquest marc d’acord no és possible o no és necessari. Podem creure que ningú ens representa millor que nosaltres mateixos i que la societat ja és prou madura per prendre per si mateixa aquells acords que l’afecten directament. Podem creure que els marcs legals estàtics i encotillats són inútils en un món canviant com el que vivim. Podem creure que l’auge del món cooperatiu i l’economia col·laborativa ens ha deixat proves prou fefaents que no ens hem de regir pels mateixos esquemes del segle XX. Podem creure que allà on no hi arriba la voluntat humana, avui hi arriba la tecnologia. Podem creure que la qüestió ja no és veure quin és el passaport adequat, sinó preguntar-se si realment és necessari un passaport. Podem creure’ns que els últims 10 anys no han estat sols la defensa d’uns drets, uns poders o unes poltrones, sinó la lluita per una nova realitat que va molt més enllà. Podem creure en una nova utopia que encara està per ser definida.
Certament, aquest és un debat que encara ens queda lluny. La majoria de nosaltres seguim immersos en reflexions i batalles molt més mundanes que tot això. No obstant, per més lluny que estigui el debat, el terreny cada dia està més abonat. Seguirem necessitant molts més anys una classe política que traslladi les nostres voluntats en realitats, però faran bé aquests representants de prendre consciència que el seu paper està en joc. Que si segueixen escudant-se en la ciutadania per evitar prendre decisions, aquesta li arravatarà el seu lloc.
Difícilment tornarem a trobar una conjuntura electoral on es produeixi una concentració de vot similar a la del 21D. En aquestes eleccions, l’alta participació, la llei d’Hondt i el vot útil han facilitat més la governabilitat del que ho han fet mai els partits polítics. Faran bé els representants de prendre’s seriosament la seva funció, perquè sinó un nou model social està esperant a la recambra i, en aquest model, tothom és necessari, però ningú és imprescindible.