Carta al M. Hble. Sr. Carles Puigdemont i Casamajó, President de la Generalitat
BRUSSEL·LES (??)
En aquests dies tan propis pel recolliment familiar i el retrobament de velles amistats, no me’n puc estar de pensar en aquest grup de catalans “residents” a Brussel·les. El proppassat dia 21, gairebé 2.100.000 de catalans vàrem dir ALT i CLAR qui era (i és) el nostre president, malgrat el 155. I reflexionant sobre això em va venir a la memòria una anècdota viscuda per allà el 1960 (no recordo l’any exacte) en què, estant en el port de Barcelona, al vespre, quan sortia el vaixell de Mallorca on hi anaven els ‘quintos’ a fer-hi el servei militar. Tot el moll era ple de familiars que anaven a acomiadar-se d’aquells nois; el brogit era prou important amb crits i altres manifestacions d’afecte quan... en mig d’aquella cridòria, en el mateix moment que el vaixell va lliurar amarres i lentament anava deixant el moll, en aquell moment un home jove, amb cap més acompanyament que la seva pròpia veu, va començar a cantar ‘L’emigrant’. En uns instants es feu un silenci gairebé total. Els versos de Mossèn Cinto s’anaven desgranant mentre el vaixell, ara sí, s’allunyava del moll i també dels que estaven acomiadant-se dels seus nois. Mai oblidaré aquella escena i l’ambient que s’hi respirava.
Per a tots vosaltres, que també sou “emigrants”, m’ha semblat (em sembla), que en aquestes diades, més que mai, el poble, us hem de fer arribar el nostre suport, i si pot ser també el nostre escalf. I això és el meu propòsit amb aquesta lletra. Aquells versos verdaguerians crec, que avui, s’us escauen perfectament.
Amb la confiança de veure-us ben aviat reincorporat en les vostres funcions, us desitgem un venturós 2018.
Cordialment.
En aquests dies tan propis pel recolliment familiar i el retrobament de velles amistats, no me’n puc estar de pensar en aquest grup de catalans “residents” a Brussel·les. El proppassat dia 21, gairebé 2.100.000 de catalans vàrem dir ALT i CLAR qui era (i és) el nostre president, malgrat el 155. I reflexionant sobre això em va venir a la memòria una anècdota viscuda per allà el 1960 (no recordo l’any exacte) en què, estant en el port de Barcelona, al vespre, quan sortia el vaixell de Mallorca on hi anaven els ‘quintos’ a fer-hi el servei militar. Tot el moll era ple de familiars que anaven a acomiadar-se d’aquells nois; el brogit era prou important amb crits i altres manifestacions d’afecte quan... en mig d’aquella cridòria, en el mateix moment que el vaixell va lliurar amarres i lentament anava deixant el moll, en aquell moment un home jove, amb cap més acompanyament que la seva pròpia veu, va començar a cantar ‘L’emigrant’. En uns instants es feu un silenci gairebé total. Els versos de Mossèn Cinto s’anaven desgranant mentre el vaixell, ara sí, s’allunyava del moll i també dels que estaven acomiadant-se dels seus nois. Mai oblidaré aquella escena i l’ambient que s’hi respirava.
Per a tots vosaltres, que també sou “emigrants”, m’ha semblat (em sembla), que en aquestes diades, més que mai, el poble, us hem de fer arribar el nostre suport, i si pot ser també el nostre escalf. I això és el meu propòsit amb aquesta lletra. Aquells versos verdaguerians crec, que avui, s’us escauen perfectament.
Amb la confiança de veure-us ben aviat reincorporat en les vostres funcions, us desitgem un venturós 2018.
Cordialment.