Incomprensible
No cal ser gaire vell per recordar una època en la que el PSC era hegemònic a Ripoll i a altres poblacions de la comarca. Fa poc, en una entrevista a El Ripollès, un polític local i antic parlamentari que va representar aquell lideratge, mostrava l’allunyament del que havia estat el seu partit, del qual en certificava la quasi desaparició. El Partit dels Socialistes de Catalunya també havia encapçalat l’ajuntament de Barcelona i va presidir la Generalitat en temps de Maragall i Montilla. Era, per tant, una peça sòlida de l’entramat sociopolític català. Seria injust negar-li les aportacions que va fer o que va contribuir a fer per la consolidació del país: l’ensenyament, la cultura, la llengua, l’urbanisme, la sanitat, la informació, els Jocs Olímpics. Fa encara no una dècada que va promoure un nou estatut que havia de millorar l’autonomia del país. Què ha passat amb aquell partit d’esquerres i catalanista, vertebrador d’una societat diversa i moderna? Per què tantes persones, que fa trenta anys li van mostrar simpatia, se’n senten ara a les antípodes? Per què tantíssims militants, molts d’ells de renom, han estripat el carnet?
Evidentment, no tinc una resposta cas per cas, però la meva percepció és que cada cop més, aquell partit es va anar convertint en una mena de delegació regional del PSOE. Ja amb les esmenes al text de l’estatut, molts catalans ens vam sentir humiliats, quan la sentència ens va donar la impressió que Espanya pesava més que Catalunya. I encara recentment, quan hem comprovat que el PSOE donava suport amb la seva abstenció a la presidència de Mariano Rajoy (cert que amb l’inútil vot en contra dels parlamentaris catalans), i amb el seu suport a l’aplicació de l’article 155, ja no és que ens en sentim apartats, és que molts hem comprovat que el PSC és un adversari i no un aliat. Això sí, ells manifesten que les mesures de presó que s’han aplicat als legítims polítics catalans són desproporcionades. Només això? Ja em perdonaran. Són presos polítics sense discussió i, estic d’acord amb qui ho hagi dit, són hostatges amb els quals es pretén condicionar el futur de Catalunya.
Però hi ha un fet tant o més greu que aquests. El PSC és actualment un partit que no fa ni deixa fer. No crec que s’hagi analitzat amb realisme i franquesa els resultats obtinguts per Ciudadanos en les darreres eleccions, en feus que eren habituals del socialisme. Els taronges van néixer sense ideologia der cap mena. El seu únic motor era l’anticatalanisme. A Catalunya sempre hi ha hagut anticatalanistes. Alguns eren forasters, provinents de l’atàvica administració espanyola desplaçada a Catalunya, que mai no es van integrar, altres eren catalans que, sobretot després de la guerra, es van apuntar a l’espanyolisme dels vencedors, però en canvi no hi havia, entre la immigració massiva dels anys cinquanta i seixanta, un esperit anticatalanista. Era una classe obrera i mitjana, d’origen espanyol, molt maltractada en les seves regions d’origen, que va trobar aquí una vida millor i que va establir una forma d’immersió social i econòmica en la societat d’acollida, que va ajudar que el país prosperés. Molta d’aquesta població, d’una manera que a mi em sembla incomprensible, ha acabat votant un partit ranci, tot i ser tan jove, destructiu, ressentit, més papista que el Papa, còmplice per omissió de la corrupció del PP, hereu d’aquells cacics de sempre, dels bancs i de les grans empreses, que té l’auspici del personatge més sinistre del postfranquisme, José Maria Aznar, només perquè creuen o algú els ha convençut que ser anticatalanista era el que els convenia. Aquí és on la dimissió nacional i ideològica del PSC i la seva nefasta submissió al PSOE han fet mal. I amb això no vull negar ni ocultar els errors que des del sobiranisme s’hagi pogut cometre.
Jo, que a aquestes alçades voldria no situar al mateix nivell al PSC i a Ciudadanos, crec que, en el cas del primer, només una feinada molt intensa i acurada, porta a porta, d’explicació de com en van d’enganyats molts del votants del partit de Rivera i d’Arrimadas, i com n’és d’absurd que donin suport al seus enemics naturals només amb l’esquer de que també volen seguir sent espanyols, podria redimir-los de cara a la història. Crec, però, que ja és massa tard, i que els temps en els que tenien aquell paper fonamental a Ripoll, a Barcelona i a Catalunya, no tornaran mai més. Ells s’ho han perdut.
Evidentment, no tinc una resposta cas per cas, però la meva percepció és que cada cop més, aquell partit es va anar convertint en una mena de delegació regional del PSOE. Ja amb les esmenes al text de l’estatut, molts catalans ens vam sentir humiliats, quan la sentència ens va donar la impressió que Espanya pesava més que Catalunya. I encara recentment, quan hem comprovat que el PSOE donava suport amb la seva abstenció a la presidència de Mariano Rajoy (cert que amb l’inútil vot en contra dels parlamentaris catalans), i amb el seu suport a l’aplicació de l’article 155, ja no és que ens en sentim apartats, és que molts hem comprovat que el PSC és un adversari i no un aliat. Això sí, ells manifesten que les mesures de presó que s’han aplicat als legítims polítics catalans són desproporcionades. Només això? Ja em perdonaran. Són presos polítics sense discussió i, estic d’acord amb qui ho hagi dit, són hostatges amb els quals es pretén condicionar el futur de Catalunya.
Però hi ha un fet tant o més greu que aquests. El PSC és actualment un partit que no fa ni deixa fer. No crec que s’hagi analitzat amb realisme i franquesa els resultats obtinguts per Ciudadanos en les darreres eleccions, en feus que eren habituals del socialisme. Els taronges van néixer sense ideologia der cap mena. El seu únic motor era l’anticatalanisme. A Catalunya sempre hi ha hagut anticatalanistes. Alguns eren forasters, provinents de l’atàvica administració espanyola desplaçada a Catalunya, que mai no es van integrar, altres eren catalans que, sobretot després de la guerra, es van apuntar a l’espanyolisme dels vencedors, però en canvi no hi havia, entre la immigració massiva dels anys cinquanta i seixanta, un esperit anticatalanista. Era una classe obrera i mitjana, d’origen espanyol, molt maltractada en les seves regions d’origen, que va trobar aquí una vida millor i que va establir una forma d’immersió social i econòmica en la societat d’acollida, que va ajudar que el país prosperés. Molta d’aquesta població, d’una manera que a mi em sembla incomprensible, ha acabat votant un partit ranci, tot i ser tan jove, destructiu, ressentit, més papista que el Papa, còmplice per omissió de la corrupció del PP, hereu d’aquells cacics de sempre, dels bancs i de les grans empreses, que té l’auspici del personatge més sinistre del postfranquisme, José Maria Aznar, només perquè creuen o algú els ha convençut que ser anticatalanista era el que els convenia. Aquí és on la dimissió nacional i ideològica del PSC i la seva nefasta submissió al PSOE han fet mal. I amb això no vull negar ni ocultar els errors que des del sobiranisme s’hagi pogut cometre.
Jo, que a aquestes alçades voldria no situar al mateix nivell al PSC i a Ciudadanos, crec que, en el cas del primer, només una feinada molt intensa i acurada, porta a porta, d’explicació de com en van d’enganyats molts del votants del partit de Rivera i d’Arrimadas, i com n’és d’absurd que donin suport al seus enemics naturals només amb l’esquer de que també volen seguir sent espanyols, podria redimir-los de cara a la història. Crec, però, que ja és massa tard, i que els temps en els que tenien aquell paper fonamental a Ripoll, a Barcelona i a Catalunya, no tornaran mai més. Ells s’ho han perdut.