Reivindicant Josep Ribot i Calpe
Aquestes ratlles, forçosament breus per l’espai on s’inscriuen, volen reivindicar la memòria del pintor i dibuixant Josep Ribot i Calpe (Barcelona, 1888-1974), que a la comarca, i ben especialment a Ripoll, Gombrèn i Montgrony, hi dedicà una part a abastament important del seu corpus creatiu, tant en format pintures com en il·lustracions i dibuixos diversos.
El perquè la figura i obra de Ribot i Calpe han caigut en l’oblit, al meu entendre immerescut i injust atesa la qualitat intrínseca de les seves creacions, cal buscar-lo en el fet que es va mantenir sempre fidel als principis de l’academicisme i realisme (amb algunes obres, però, de concepció netament noucentista), allunyat de les avantguardes predominants a l’Europa d’aleshores i de l’esclat de l’abstracció/expressionisme abstracte a Catalunya.
Com a molts membres de la seva generació, la Guerra (in)Civil li significà un abans i un després, i van ser en els anys de la postguerra en què la seva afecció per la tècnica de la pintura a l’oli i el paisatgisme es consolidà plenament i féu eclosió en un conjunt de més de cinc-centes pintures dedicades als indrets que habitualment freqüentava: Vallvidrera, Horta, Montserrat, Ripoll, Montgrony...
Centrant-me ja en els anys ripollesos, val a dir que abracen tota la seva vida, car els primers contactes arranquen de les sortides que les associacions excursionistes de les quals era soci (Club Muntanyenc, des de 1910, i Centre Excursionista de Catalunya, des de 1915) programaven de manera regular. És també per aquests mateixos anys que Ribot va desenvolupar una tasca de documentació gràfica gràcies a les excursions etnogràfiques organitzades pel folklorista barceloní Rossend Serra i Pagès al costat de Tomàs Raguer i que culminaren l’any 1929 amb la fundació de l’Arxiu Museu Etnogràfic de Ripoll.
Fruit d’aquestes sortides pel terrer ripollès, l’any 1926 va guanyar un premi pel recull que feu del llegendari de la comarca, consistent en un total de cent quaranta relats i una trentena d’il·lustracions. Aquest recull es publicà pòstumament el 2008 sota el títol Llegendes del Ripollès. Com molt bé diu Jordi Mascarella en el pròleg, «(...) Ribot i Calpe hi reïx a procurar belles imatges a allò que fins llavors només havia estat referit de paraula. L’intangible que la càmera no hauria pogut captar. Aquesta important gesta sola justificaria el rescat del seu treball i la publicació del volum.»
Entre el desembre de 1949 i el gener de 1950 Ribot exhibí a les sales del casino de Ripoll una sèrie pictòrica d’olis dedicada als paisatges ripollesos, plasmats arran dels mesos d’estiueig a la masia de Comallevosa; es va tractar de l’única exposició que feu en vida. No deixà pas de continuar pintant paisatges ripollencs, ans el contrari, ja que entre els anys 1952 i 1956 arribà a pintar-ne una quarantena més; l’últim quadre datat del Ripollès és de 1962.
El darrer reconeixement públic que se li ha retut, a banda de l’edició a títol pòstum del llegendari del Ripollès (2008), és molt recent, tot just del passat mes de desembre, i ha consistit en la publicació del seu recull de bolets titulat Àlbum naturalista de micologia, recull que no dubto en qualificar de monumental, amb prop de mil bolets (dels quals més d’una tercera part són fongs ripollesos) bellament dibuixats i acolorits bé amb aquarel·la, bé amb guaix, per destacar-ne convenientment les diferents parts i textures.
Malgrat els seus propis mots «vint anys pintant bolets sense parar no està gens malament» (1966) , el cert és que els seus primers dibuixos daten d’una data tan matinera com és de 1908, i que aquesta activitat naturalista la va mantenir la resta de la seva vida, amb especial dedicació al darrer vicenni.
Aquestes són, en síntesi, els diferents reconeixements seguint el fil cronològic que la vila de Ripoll -i per extensió la comarca del Ripollès-, ha retut a l’obra de Josep Ribot i Calpe. Faltaria, però, i per acabar-ho d’arrodonir, una més que merescuda exposició antològica de la seva obra paisatgística. Tant l’home com l’artista en són ben mereixedors.
El perquè la figura i obra de Ribot i Calpe han caigut en l’oblit, al meu entendre immerescut i injust atesa la qualitat intrínseca de les seves creacions, cal buscar-lo en el fet que es va mantenir sempre fidel als principis de l’academicisme i realisme (amb algunes obres, però, de concepció netament noucentista), allunyat de les avantguardes predominants a l’Europa d’aleshores i de l’esclat de l’abstracció/expressionisme abstracte a Catalunya.
Com a molts membres de la seva generació, la Guerra (in)Civil li significà un abans i un després, i van ser en els anys de la postguerra en què la seva afecció per la tècnica de la pintura a l’oli i el paisatgisme es consolidà plenament i féu eclosió en un conjunt de més de cinc-centes pintures dedicades als indrets que habitualment freqüentava: Vallvidrera, Horta, Montserrat, Ripoll, Montgrony...
Centrant-me ja en els anys ripollesos, val a dir que abracen tota la seva vida, car els primers contactes arranquen de les sortides que les associacions excursionistes de les quals era soci (Club Muntanyenc, des de 1910, i Centre Excursionista de Catalunya, des de 1915) programaven de manera regular. És també per aquests mateixos anys que Ribot va desenvolupar una tasca de documentació gràfica gràcies a les excursions etnogràfiques organitzades pel folklorista barceloní Rossend Serra i Pagès al costat de Tomàs Raguer i que culminaren l’any 1929 amb la fundació de l’Arxiu Museu Etnogràfic de Ripoll.
Fruit d’aquestes sortides pel terrer ripollès, l’any 1926 va guanyar un premi pel recull que feu del llegendari de la comarca, consistent en un total de cent quaranta relats i una trentena d’il·lustracions. Aquest recull es publicà pòstumament el 2008 sota el títol Llegendes del Ripollès. Com molt bé diu Jordi Mascarella en el pròleg, «(...) Ribot i Calpe hi reïx a procurar belles imatges a allò que fins llavors només havia estat referit de paraula. L’intangible que la càmera no hauria pogut captar. Aquesta important gesta sola justificaria el rescat del seu treball i la publicació del volum.»
Entre el desembre de 1949 i el gener de 1950 Ribot exhibí a les sales del casino de Ripoll una sèrie pictòrica d’olis dedicada als paisatges ripollesos, plasmats arran dels mesos d’estiueig a la masia de Comallevosa; es va tractar de l’única exposició que feu en vida. No deixà pas de continuar pintant paisatges ripollencs, ans el contrari, ja que entre els anys 1952 i 1956 arribà a pintar-ne una quarantena més; l’últim quadre datat del Ripollès és de 1962.
El darrer reconeixement públic que se li ha retut, a banda de l’edició a títol pòstum del llegendari del Ripollès (2008), és molt recent, tot just del passat mes de desembre, i ha consistit en la publicació del seu recull de bolets titulat Àlbum naturalista de micologia, recull que no dubto en qualificar de monumental, amb prop de mil bolets (dels quals més d’una tercera part són fongs ripollesos) bellament dibuixats i acolorits bé amb aquarel·la, bé amb guaix, per destacar-ne convenientment les diferents parts i textures.
Malgrat els seus propis mots «vint anys pintant bolets sense parar no està gens malament» (1966) , el cert és que els seus primers dibuixos daten d’una data tan matinera com és de 1908, i que aquesta activitat naturalista la va mantenir la resta de la seva vida, amb especial dedicació al darrer vicenni.
Aquestes són, en síntesi, els diferents reconeixements seguint el fil cronològic que la vila de Ripoll -i per extensió la comarca del Ripollès-, ha retut a l’obra de Josep Ribot i Calpe. Faltaria, però, i per acabar-ho d’arrodonir, una més que merescuda exposició antològica de la seva obra paisatgística. Tant l’home com l’artista en són ben mereixedors.