Recordo amb afecte que l’estiu de l’any vuitanta-vuit vaig fer un viatge en motocicleta per a descobrir la França monolítica que algú havia triangulat, a finals del segle divuit des del mont Saint Michel, per calcular la seva grandària amb trigonometria ben aplicada. Prop de Pau vaig anar a petar de morros a una mena de via estranya, una intersecció en què les vies afluents desembocaven en una calçada anular de sentit únic, situada al voltant d’un illot de manera que els vehicles per la qual circulàvem teníem preferència de pas. Els francesos, amb aquella nasalitat inconfusible, en deien rond-point.

El meu cunyat, que em seguia amb una altra moto a pocs metres, de poc que no se m’emporta per davant, astorat per la via estranya i per la immensitat del giny i de l’enginy francès. El concepte era tan nou que aquí encara no hi teníem nom. No va ser fins uns anys més tard, i després de diversos intents de posar-hi nom encertat, que en vàrem dir rotondes
Ens varen agradar tant les rotondes que els dies que vàrem passar a Pau de turistes fèiem rutes enrevessades només per poder passar per les rotondes gal·les que jalonaven les rutes D834 i D817. Llavors, les rutes per Hispània, Citerior i Ulterior, tenien tants revolts que imagino que Euclides mai no s’hi hauria sentit a gust. Eren els temps en què viatjar a França era un viatge al futur. Ara ja no.

La importació del concepte francès de les rotondes va trigar uns anys a popularitzar-se però, redéu, quan va agafar embranzida no hi va haver déu que ho parés. Reconec que són útils, que estalvien semàfors i segurament donen agilitat al trànsit però, també és cert que ningú no sap qui té prioritat per entrar o sortir i al final tot es redueix a la vella qüestió de veure qui té més pebrots. Aquest curiós efecte també afecta els vianants quan travessen els carrers per on no toca, fixen la mirada a la mirada dels conductors i quan creuen que ja han estat vistos s’obliden del perill mentre afluixen el pas com si aquest gest irrellevant els pogués salvar d’una mort violenta per impacte contundent.

Ara, hi ha tantes rotondes al nostre país català que travessar algunes ciutats és un calvari circular. I si no em creieu, proveu de sortir de Vic pel carrer Manlleu direcció Ripoll amb les seves vuit rotondes i ja m’ho direu. Llarga vida a les rotondes, però cal posar-ne tantes i tan petites? (a Ripoll hi ha la més petita de l’univers).

La França és gran i les rotondes catalanes, petites.