Està sentenciat, i mai millor dit: tota expressió contrària a l’adversari és un delicte. Per tant, no es pot debatre de manera lliure, ni menys donar opinions o veure les circumstàncies d’altra manera. Tot el que representi tenir un criteri diferent està penat.

Bé, no per a tothom, però sí que per una part representativa dels catalans. Si no, no s’entenen les notícies que dia rere dia es donen pels mitjans de comunicació: mestres que han de comparèixer davant els òrgans judicials per declarar sobre una classe de debat, manifestació d’opinions diferents, contingut de manifest...

El fet de debatre, el fet de tenir filosofies dispars, pensaments contraris hauria d’estar permès. Sempre hi ha hagut diferents maneres de pensar, de viure, de creure, i no per això una de les parts ha de considerar-se fora de la llei. No obstant això, ara en què ha quedat palès que la divisió de poders, a vegades, massa vegades, trepitja una línia que confon els termes, que el Consell Europeu ha recriminat, i no en poques ocasions, a l’Estat espanyol per no tenir clarament compartimentades les àrees dels diferents poders, sense interferències, s’ha de sospesar quina opinió pública es dóna per evitar que una manifestació de pensament acabi essent judicialitzada.

Fins i tot que se celebri la Diada de manera oberta, pública, i amb caràcter reivindicatiu, però sobretot pacíficament, pot considerar-se un acte regulat en el Codi Penal. Cert que en èpoques no tan allunyades, i molt present ara amb certes actituds, aquest era un acte impensable, però pot ser que s’entengui i es reconegui que les persones que varen celebrar les Diades de forma pública i massiva, varen anar-hi de forma voluntària, es deixin de fer interpretacions limitades i interessades d’uns fets que parlen per ells mateixos.

Vivim en democràcia, generem debats d’opinions, siguem lliures. Tanmateix, ara per ara sembla que només el pensament sigui lliure.