Era això?
Per una d’aquelles curiositats de l’atzar, El Ripollès del dia 11 de gener publicava en les seves pàgines l’esquela dels divuit anys de la defunció del senyor Eduard Soler i la notícia que l’empresa Soler i Palau, de la que va ser fundador, traslladava la seva seu social a Madrid. D’aquesta manera, el municipi que a partir d’ara l’allotjarà recaptarà l’impost de l’activitat econòmica.
No sé si el monarca en persona va telefonar als responsables de Soler i Palau comminant-los que se n’anessin de Catalunya, tal com va intentar (sense èxit, de moment) amb Volkswagen, va ser el jardiner de La Zarzuela l’encarregat de la gestió, o s’ha tractat d’una decisió molt estudiada, a la cua dels empresaris que ja ho havien fet abans, aterrits per no poder continuar a l’Espanya dels presos polítics i de la Gürtel. Ni ho sé ni m’importa gaire.
El fet, però, m’ha remès a un article que jo mateix vaig publicar a la meva columna de La Vanguardia el 28 de maig de 2002, que vaig titular “La voluntat del senyor Soler”. En el mateix, explicava com el conegut enginyer i propietari a mitges de l’empresa havia decidit en testament llegar la meitat de la mateixa a la fundació que portava el seu nom. Amb la correcta administració d’aquell patrimoni havia de funcionar l’Escola del Treball per ell creada. Així ho havíem entès a tota la comarca, que tenia els seus representants situats en el patronat d’aquella fundació per vetllar-la. Vèiem en aquella determinació la voluntat de deixar la seva part de l’empresa a Ripoll, impedir que sobre ella es pogués prendre cap determinació que fos en perjudici de la comarca i garantir el finançament de l’Escola.
Al cap de dos anys de la seva mort, aquella voluntat, que a molts ens semblava ferma, va ser alterada pel patronat, en vendre la major part de les accions a l’altre soci, cosa que sospito que al senyor Soler no li hauria passat mai pel cap. Va ser una decisió il·legal? Suposo que no. Va tenir alguna justificació pràctica? Potser sí. Va complir amb la voluntat del senyor Soler? Segur que no.
Han passat divuit anys i aquella venda que va deixar als ripollesos perplexes ha culminat amb una fugida empresarial lamentable. Avui, Soler i Palau ja no és que no sigui una empresa ripollesa, és que ja no és ni catalana. Alguns hi haurien de pensar.
No sé si el monarca en persona va telefonar als responsables de Soler i Palau comminant-los que se n’anessin de Catalunya, tal com va intentar (sense èxit, de moment) amb Volkswagen, va ser el jardiner de La Zarzuela l’encarregat de la gestió, o s’ha tractat d’una decisió molt estudiada, a la cua dels empresaris que ja ho havien fet abans, aterrits per no poder continuar a l’Espanya dels presos polítics i de la Gürtel. Ni ho sé ni m’importa gaire.
El fet, però, m’ha remès a un article que jo mateix vaig publicar a la meva columna de La Vanguardia el 28 de maig de 2002, que vaig titular “La voluntat del senyor Soler”. En el mateix, explicava com el conegut enginyer i propietari a mitges de l’empresa havia decidit en testament llegar la meitat de la mateixa a la fundació que portava el seu nom. Amb la correcta administració d’aquell patrimoni havia de funcionar l’Escola del Treball per ell creada. Així ho havíem entès a tota la comarca, que tenia els seus representants situats en el patronat d’aquella fundació per vetllar-la. Vèiem en aquella determinació la voluntat de deixar la seva part de l’empresa a Ripoll, impedir que sobre ella es pogués prendre cap determinació que fos en perjudici de la comarca i garantir el finançament de l’Escola.
Al cap de dos anys de la seva mort, aquella voluntat, que a molts ens semblava ferma, va ser alterada pel patronat, en vendre la major part de les accions a l’altre soci, cosa que sospito que al senyor Soler no li hauria passat mai pel cap. Va ser una decisió il·legal? Suposo que no. Va tenir alguna justificació pràctica? Potser sí. Va complir amb la voluntat del senyor Soler? Segur que no.
Han passat divuit anys i aquella venda que va deixar als ripollesos perplexes ha culminat amb una fugida empresarial lamentable. Avui, Soler i Palau ja no és que no sigui una empresa ripollesa, és que ja no és ni catalana. Alguns hi haurien de pensar.