El món independentista ha arribat en una cruïlla en el seu procés cap a la plena sobirania nacional. Fins aquí el camí era clar perquè hi havia un full de ruta traçat per les entitats sobiranistes, Òmnium i ANC, que els partits polítics independentistes havien comprat i amb els seus alts i baixos, l’havien portat a la pràctica. Però el 27 d’octubre vam entrar en la dimensió desconeguda, quan el nostre govern legítim s’immolà a ulls de tothom, marxant una part a l’exili i una altra part deixant-se agafar per anar a la presó. Quatre dels nostres líders continuen segrestats per l’estat opressor i no sembla que tinguin intenció de deixar-los anar.

No sabem exactament què va passar aquell dia, però la versió oficial, és que el nostre govern va saber de bona font que l’estat espanyol estava disposat a utilitzar l’exèrcit i tot el que tingués al seu abast, per reduir la nostra revolta dels somriures. Sembla que no els importava que hi haguessin molts ferits o fins i tot morts en els carrers de les nostres ciutats.
Si això és així, puc entendre que el nostre govern s’immolés perquè potser, i només potser, la societat catalana no estava preparada per acceptar que tenim al davant un l’estat repressor i que no només el PP és la representació fidel i lleial del moviment franquista en l’actualitat. També tota l’estructura jeràrquica de les cúpules militars i judicials, són hereves d’aquells que no fa tant, eren la columna vertebral del règim franquista que ens va sotmetre durant 40 anys.

Però ara ja ho sabem, i no val creure que estem davant d’un estat que no s’atrevirà a fer qualsevol cosa per mantenir el seu domini sobre el territori català, que no utilitzarà tota la seva força repressiva contra la nostra lluita pacifica i democràtica.

L’estat espanyol ja no s’amaga de com és i quina intenció té. Se salta i retorça les seves pròpies lleis i institucions per impedir que els partits que han guanyat a Catalunya, puguin portar a terme la seva acció de govern. I si ho pensem bé, l’estat fa el que ha de fer per no perdre Catalunya i mentre el feixisme espanyol controli els ressorts d’alguns dels poders fàctics de l’estat, aquesta serà la seva única estratègia. Ells estan en posició de combat, tot i que també saben que no poden fer una repressió obertament militar perquè Europa els vigila. Que qualsevol situació d’inestabilitat social, econòmica o política, podria representar una reacció d’Europa en virtut d’un diàleg per una solució negociada. Un extrem que l’estat espanyol no vol sentir a parlar, perquè qualsevol negociació bilateral, seria la pèrdua de la seva supremacia sobre nosaltres i l’acceptació de l’existència d’un subjecte polític com Catalunya.

Per això hem de tenir clar les línies mestres del nou full de ruta que hem de fer, per poder dirigir els nostres esforços essencialment contra el seu taló d’Aquil·les, encara que això faci desvirtuar aquest procés tan pacífic, cívic i democràtic que els catalans estem intentant portar a terme.