La dignitat d’un home
Dissabte es complien 100 dies de la injusta reclusió del vicepresident del govern de Catalunya i president d’ERC, Oriol Junqueras. Un engarjolament preventiu i ideològic que deriva de la interpretació esviaixada, malintencionada i forçada de les lleis per part de l’estructura més fosca i perversa de l’Estat Espanyol.
Els Jordis i els consellers Junqueras i Forn són veritables ostatges polítics d’un estat que combat les idees per la força de la repressió. Només cal recordar que a en Joaquim Forn no el van deixar sortir de la presó per no desistir a continuar essent independentista.
Fa poc més d’una setmana rebíem la resposta a la carta que els membres del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la Lluïsa, l’Elisenda i un servidor, havíem enviat a l’Oriol a mitjans de novembre.
L’hi vam voler transmetre tot el nostre escalf i el nostre suport. Ell, els Jordis i el conseller Forn, estan tancats per haver defensat la nostra voluntat i la nostra legítima aspiració política i crèiem que teníem el deure i l’obligació moral d’estar al seu costat. No els podem abandonar.
Divendres passat obríem la bústia i podíem llegir la carta rebuda. Ens van enrabiar i emocionar dos fets que demostren el tracte humiliant que reben els presos polítics i és el que vam creure convenient compartir públicament, deixant de banda altres aspectes més personals. Per una banda, el racionament del paper amb què es veuen obligats a escriure i a contestar les cartes. Un trist terç d’un foli de mida A4. El paper i els segells els hi són escassos i d’un foli normal en fan tres cartes. D’altra banda, ens va indignar el moment en què se’ls lliuren les cartes. El vicepresident ens confirmava que la nostra carta l’havia rebut 70 dies més tard de ser enviada. Una clara voluntat de distorsionar la informació que reben els empressonats. Un menyspreu més sumat a l’engarjolament polític i als càstigs infantils, als quals estan sotmesos contínuament per comunicar-se a través dels mitjans de comunicació.
L’Oriol ens dóna ànims. Ànims a no defallir i ànims per continuar endavant i això és el què hem de fer i és el motiu que ens ha portat a parlar de la seva carta.
La divisió de l’independentisme seria la victòria de l’Estat Espanyol. Som molts, i potser encara no som els suficients, però som el projecte de futur majoritari i més il·lusionant que té Catalunya. Estem immersos en uns moments claus i determinants i hem de tenir confiança amb la classe política que està negociant les millors estratègies pel futur del nostre país. L’enemic no és entre nosaltres, és aquell que empresona i envia a l’exili els membres del Govern legítim de Catalunya i líders activistes. L’enemic és aquell que els propers dies potser empresonarà a dones valentes com la Marta Rovira, la Mireia Boya o la Marta Pascal. Per tots ells i elles i pel nostre futur, no podem defallir ni caure amb provocacions internes i absurdes. Paciència, confiança i estratègia. Confiem amb nosaltres i entre nosaltres perquè som l’únic que tenim.
Els Jordis i els consellers Junqueras i Forn són veritables ostatges polítics d’un estat que combat les idees per la força de la repressió. Només cal recordar que a en Joaquim Forn no el van deixar sortir de la presó per no desistir a continuar essent independentista.
Fa poc més d’una setmana rebíem la resposta a la carta que els membres del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, la Lluïsa, l’Elisenda i un servidor, havíem enviat a l’Oriol a mitjans de novembre.
L’hi vam voler transmetre tot el nostre escalf i el nostre suport. Ell, els Jordis i el conseller Forn, estan tancats per haver defensat la nostra voluntat i la nostra legítima aspiració política i crèiem que teníem el deure i l’obligació moral d’estar al seu costat. No els podem abandonar.
Divendres passat obríem la bústia i podíem llegir la carta rebuda. Ens van enrabiar i emocionar dos fets que demostren el tracte humiliant que reben els presos polítics i és el que vam creure convenient compartir públicament, deixant de banda altres aspectes més personals. Per una banda, el racionament del paper amb què es veuen obligats a escriure i a contestar les cartes. Un trist terç d’un foli de mida A4. El paper i els segells els hi són escassos i d’un foli normal en fan tres cartes. D’altra banda, ens va indignar el moment en què se’ls lliuren les cartes. El vicepresident ens confirmava que la nostra carta l’havia rebut 70 dies més tard de ser enviada. Una clara voluntat de distorsionar la informació que reben els empressonats. Un menyspreu més sumat a l’engarjolament polític i als càstigs infantils, als quals estan sotmesos contínuament per comunicar-se a través dels mitjans de comunicació.
L’Oriol ens dóna ànims. Ànims a no defallir i ànims per continuar endavant i això és el què hem de fer i és el motiu que ens ha portat a parlar de la seva carta.
La divisió de l’independentisme seria la victòria de l’Estat Espanyol. Som molts, i potser encara no som els suficients, però som el projecte de futur majoritari i més il·lusionant que té Catalunya. Estem immersos en uns moments claus i determinants i hem de tenir confiança amb la classe política que està negociant les millors estratègies pel futur del nostre país. L’enemic no és entre nosaltres, és aquell que empresona i envia a l’exili els membres del Govern legítim de Catalunya i líders activistes. L’enemic és aquell que els propers dies potser empresonarà a dones valentes com la Marta Rovira, la Mireia Boya o la Marta Pascal. Per tots ells i elles i pel nostre futur, no podem defallir ni caure amb provocacions internes i absurdes. Paciència, confiança i estratègia. Confiem amb nosaltres i entre nosaltres perquè som l’únic que tenim.