Opinar avui sobre com en són de durs els temps polítics en què l’estat espanyol ens està obligant a viure als catalans, és quelcom tremendament desagradable ja que obliga a xipollejar en el bassal pudent en què l’estat ha convertit el que fins fa poc enteníem com a reguerons d’aigua, en aparença clara, alimentats pel discurs de la separació de poders, pel valor del respecte a les persones, a la humanitat, a l’imperi dels drets bàsics als quals creiem poder acollir-nos els governats. Dissortadament fa mesos que tot sembla haver anat en orris, ja que vivim instal·lats en la perversió que fa burla dels principis bàsics que creiem trobaven recer segur dessota el mot democràcia.

Permeteu-me, doncs, que no em rebolqui gaire en aquesta mar de porqueria, que no els faci el joc maldant per descriure, enumerar i blasmar, les misèries en què han convertit el seu dia a dia. Faré doncs, només uns simples apunts amb la voluntat explicitada que es facin entenedors per la bona gent. Són algunes idees bàsiques a les quals no penso renunciar.

Carles Puigdemont ha de ser el president de Catalunya aquesta legislatura. Algú em pot citar algun estat democràtic en el qual qui representa, i conserva, la majoria absoluta dels vots dels ciutadans no pugui ser investit president? No demano gaire, només que se’m citi un cas semblant. Si no es troba, vol dir que aquestes coses només passem en estat colonials que apliquen amb delectança les doctrines inherents als colonitzadors.

En aquesta hora, farcida d’incerteses, vull afirmar que resto convençut que l’aclaparadora majoria dels votants independentistes no sentim cap mena de comprensió envers les picabaralles en què s’afirma estan embrancats els partits sobiranistes. Ni ho entenem, ni ho compartim. Tanmateix, si la cosa no acaba bé i poden arribar a escatir qui n’ha estat el principal responsable, que no dubti que, tan aviat com tornem a les urnes, passarem comptes.

És obvi que l’estat continua sense entendre res del més essencial del que passa al nostre país, ja que persisteix convençut en què escapçant la direcció -potser fins i tot destruint tota una generació de polítics catalans- ens aterrarà les defenses. Quin error, quin immens error! Catalunya, avui és allà on és, perquè més de dos milions de persones així ho vam voler. I ho continuem volent. Fora que es plantegin liquidar-nos a tots, sàpiguen que no se’n sortiran.

Entenc que ara, no sé per quan de temps, toca resistir. Però cal que la nostra sigui una resistència activa, valenta, del dia a dia, en cada vila del nostre país. És per això que vull recordar que d’aquí poc més d’un any tindrem eleccions municipals. Aquí és on haurem de jugar fort. És el nostre terreny, el dels nostres polítics més propers, el que de sempre ha generat el planter que ara haurà de fer aquest país encara més fort des de la base. Des d’ara mateix cal preparar, abocar-nos en aquest repte que hem de fer decisiu. És bo recordar que foren unes eleccions municipals -abril de 1931- les que van fer caure la monarquia. Els temps han canviat, però no tant. Emplacem als nostres polítics a que, ja des d’ara, facin un plantejament conjunt de cara guanyar aquesta batalla. Jugarem a casa, i si obtenim els resultats que el país demana, segur que somourem fins l’infinit els fonaments d’aquest estat autoritari, corrupte, podrit des de la base fins a les més altes instàncies. España, n’estic convençut, no és en condicions d’aguantar indefinidament el creixent desprestigi internacional de gairebé TOTES les seves institucions. Si hi ha alguna cosa que va a més en aquest estat, són els signes de corcament intern d’una estructura incapaç de desempallegar-se de les seves arrels colonials. D’una decadència que fa segles l’ha anat portant a perdre una rere l’altra les colònies.

I un apunt final. Com us heu quedat després de la promesa d’aportar milers de milions d’euros per part de l’estat als aeroports de Catalunya? Millor o pitjor que quan ens van prometre que el 2015 (si, sí, fa tres anys) tindríem desdoblada la R3 fins a Ripoll? O l’operació diàleg? I de les promeses milionàries d’en Rajoy fa menys d’un any, què? Perdoneu-me, però m’emprenya que continuï havent-hi babaus que, vist el que hem anat veient els últims anys, encara es creuen els grandiloqüents anuncis d’inversions de l’Estat a Catalunya. Com es pot ser tan ganàpia després de tantes ensarronades?