Ara fa un any aproximadament, a través d’aquest mateix setmanari, intentava explicar el serial que ens portem en aquest país en relació a la reclamació de les clàusules sòl. Una clàusula del tot il·legal però dura de pelar.

Explicant-ho tot plegat, acabava el meu escrit amb la darrera notícia del mes de gener de 2017: El Consell de Ministres havia aprovat un Reial Decret Llei titulat: “De mesures urgents de protecció de consumidors en matèria de clàusules sòl” per establir un procediment específic de reclamació davant de les entitats bancàries sense haver d’anar al jutjat.

No era intenció d’aquesta humil lletrada “posar en entredit” la voluntat protectora del Govern l’Espanya envers els consumidors davant la sentenciada actitud abusiva mantinguda pels bancs fins al moment, però, ai las!, ja ha passat un any i la paraula que millor resumeix l’aplicació d’aquesta Llei que havia de protegir als consumidors a l’hora de reclamar els diners que els bancs els han estat cobrant il·legalment és ARBITRARIETAT. Dit d’altra manera, els bancs continuen fent el que volen i els consumidors es podien haver estalviat “el decreto protector del gobierno” que en poc o res els ha ajudat.

Segons dades de la Comissió de Seguiment, Control i Avaluació del Reial Decret Llei al qual m’he referit, a 30 de novembre de 2017, s’han registrat 1.093.674 sol·licituds de devolució de clàusules sòl, fet que representa gairebé d’un 12,5% de les hipoteques vives a Espanya. La mateixa Comissió informa que existeix una gran diferència de criteri entre les diferents entitats de crèdit que van aplicar clàusules sòl (a Espanya 94) tant a l’hora d’admetre la reclamació o no, com a l’hora de resoldre-les.

Per tant, què ens trobem en el dia a dia quan reclamem? D’entrada incertesa perquè no sabem què passarà amb aquella reclamació. Hem comprovat com una mateixa entitat a la nostra comarca, davant de reclamacions i hipoteques pràcticament idèntiques, tant retornava els diners, com negava el dret a la devolució. En alguns casos hem trobat, fins i tot, respostes inversemblants, que neguen al client el dret a reclamar.

Però la incertesa no acaba aquí, ja que és possible que el banc doni una resposta immediata a la reclamació amb una celeritat admirable, en 20 dies ja sabem el que hi ha, com que el procediment establert s’eternitzi, tot marejant al client de departament en departament i fent-lo tornar a iniciar el procediment una vegada i una altra: ara a l’oficina, ara amb un formulari concret, ara a través de la banca electrònica, ara davant el departament d’Atenció al Client...

Per tant, continuem tenint la sensació que l’èxit de la reclamació prèvia a la que obliga el Reial Decret Llei que havia de protegir als consumidors, en res depèn del fonament jurídic de la reclamació, si no més aviat de la bona voluntat de l’empleat de banca en mans de qui cau la reclamació o de com de bon client sigui considerat per l’entitat el reclamant. Fet que ens fa concloure, tristament, que les sentències que efectivament reconeixen als consumidors el dret que els tornin els diners cobrats en concepte de clàusula sòl no s’estan fent complir adequadament i, això que el Govern Rajoy només fa que repetir que “estamos en un estado de derecho”.

Per ara, les entitats de préstec han retornat als consumidors 2.093 milions d’euros. És la quantitat que de mutu propi reconeixen les entitats haver cobrat il·lícitament en concepte de clàusules sòl, quedant demostrat, per tant, que se’ls han endut a mans plenes. Així i tot, caldrà batallar, cas per cas, en els jutjats especialitzats que s’han creat a l’efecte i que, per descomptat, ja estan col·lapsats... Però que no decaigui, ningú ha dit que fos fàcil! O sí que ens ho van dir???