Arribarà la primavera
“Per als pobles l’hivern no és la mort, sinó la gestació d’una nova vida. L’hora trista de les nacions és aquella en què es lluita amb l’impossible, amb el fat enemic, amb l’hostilitat declarada dels grans corrents universals, que aixafen i dobleguen els pobles, com els rius fora de mare, les canyes i els joncars de les margenades”.
Ara fa més de 110 anys, escrivia aquestes paraules Enric Prat de la Riba, qui va ser primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Formaven part de ‘La Nacionalitat Catalana’, el llibre en què va recollir el seu pensament polític, i d’un capítol que titulava ‘L’hivern dels pobles’, que és molt adient de llegir en aquests dies freds. Però aquest article sortirà el dia 1 de març, a les envistes de la primavera.
Som en un moment hivernal, també per al país. Molts de nosaltres haurem tingut aquests dies la sensació que estem reculant, després d’un 1 d’octubre i un 21 de desembre en què la majoria del poble català va aguantar amb una extraordinària dignitat l’embranzida de l’Estat espanyol. La unitat política ha trontollat i, en alguns moments, hem tingut la sensació que tornàvem al tacticisme, als interessos de partit abans que els de país. Les negociacions per formar govern són massa llargues, i si això és sempre negatiu, ho és més ara: al Govern se li demanarà molt més que recuperar les institucions. No podrem conformar-nos només amb tornar a la situació anterior al 10 de juliol de 2010, quan Òmnium va convocar la primera gran manifestació. D’aquella situació, d’aquell ofec del país, és d’on volíem marxar per mirar cap a nous horitzons.
El passat dia 3 de febrer, Òmnium va tornar a fer un pas endavant, per demanar en aquest cas als partits “màxima unitat i generositat per tal de poder garantir tan aviat com sigui possible la investidura”. I també, perquè “a partir de les legítimes estratègies de cada partit, es treballi des del sobiranisme per fixar uns objectius mínims de país que siguin àmpliament compartits”. Poden semblar dues obvietats, però en moments com l’actual cal insistir en allò més evident. La nostra entitat, amb gairebé 100.000 socis a tota Catalunya -més de 600 al Ripollès- tornarà a fer tot el que estigui a la seva mà per fer possible aquesta unitat, recordant el que va dir l’enyorada Muriel Casals, en un altre moment difícil del procés: “Esperàvem dels nostres representants que caminessin junts fins al final del camí. Ho esperàvem i ho esperem, no pot ser d’altra manera”.
La dignitat de país la tenim tota íntegra, i aquests dies n’hem donat moltes proves. És com la saba que, fins i tot a l’hivern, corre per dins dels arbres. A finals d’hivern, malgrat els darrers cops del fred, ja intuïm que el mal temps toca a la fi i que la primavera és imparable, que aquesta saba farà esclatar les fulles i les flors. I això no hi ha cap llei ni tribunal que l’aturi. Com ens deia fa uns dies el nostre president Jordi Cuixart des de la presó: “No caiguem en cap frustració. Sobretot: esperança, esforç, generositat i més diàleg que mai”.
Seguim.
Ara fa més de 110 anys, escrivia aquestes paraules Enric Prat de la Riba, qui va ser primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Formaven part de ‘La Nacionalitat Catalana’, el llibre en què va recollir el seu pensament polític, i d’un capítol que titulava ‘L’hivern dels pobles’, que és molt adient de llegir en aquests dies freds. Però aquest article sortirà el dia 1 de març, a les envistes de la primavera.
Som en un moment hivernal, també per al país. Molts de nosaltres haurem tingut aquests dies la sensació que estem reculant, després d’un 1 d’octubre i un 21 de desembre en què la majoria del poble català va aguantar amb una extraordinària dignitat l’embranzida de l’Estat espanyol. La unitat política ha trontollat i, en alguns moments, hem tingut la sensació que tornàvem al tacticisme, als interessos de partit abans que els de país. Les negociacions per formar govern són massa llargues, i si això és sempre negatiu, ho és més ara: al Govern se li demanarà molt més que recuperar les institucions. No podrem conformar-nos només amb tornar a la situació anterior al 10 de juliol de 2010, quan Òmnium va convocar la primera gran manifestació. D’aquella situació, d’aquell ofec del país, és d’on volíem marxar per mirar cap a nous horitzons.
El passat dia 3 de febrer, Òmnium va tornar a fer un pas endavant, per demanar en aquest cas als partits “màxima unitat i generositat per tal de poder garantir tan aviat com sigui possible la investidura”. I també, perquè “a partir de les legítimes estratègies de cada partit, es treballi des del sobiranisme per fixar uns objectius mínims de país que siguin àmpliament compartits”. Poden semblar dues obvietats, però en moments com l’actual cal insistir en allò més evident. La nostra entitat, amb gairebé 100.000 socis a tota Catalunya -més de 600 al Ripollès- tornarà a fer tot el que estigui a la seva mà per fer possible aquesta unitat, recordant el que va dir l’enyorada Muriel Casals, en un altre moment difícil del procés: “Esperàvem dels nostres representants que caminessin junts fins al final del camí. Ho esperàvem i ho esperem, no pot ser d’altra manera”.
La dignitat de país la tenim tota íntegra, i aquests dies n’hem donat moltes proves. És com la saba que, fins i tot a l’hivern, corre per dins dels arbres. A finals d’hivern, malgrat els darrers cops del fred, ja intuïm que el mal temps toca a la fi i que la primavera és imparable, que aquesta saba farà esclatar les fulles i les flors. I això no hi ha cap llei ni tribunal que l’aturi. Com ens deia fa uns dies el nostre president Jordi Cuixart des de la presó: “No caiguem en cap frustració. Sobretot: esperança, esforç, generositat i més diàleg que mai”.
Seguim.