Primer de tot vull compartir amb els lectors la satisfacció de viure en una època, en la qual les noves tecnologies de la comunicació ens permeten trencar el nostre aïllament personal i local, i ens obren la porta a mons abans inaccessibles, i a més, ens faciliten coses prou importants, com aprendre, ensenyar, i encara de més essencials, com salvar vides en ocasió d’accidents, desastres naturals i atemptats. Vivim molt millor que abans, i encara podem avançar i perfeccionar la nostra relació amb aquestes noves tecnologies tan plenes d’oportunitats, però també de riscos.

Com ha passat amb tots els progressos humans al llarg de la història, aquest progrés, que ens dóna el mòbil i internet, comporta també alguns problemes i una crisi en el model de vida i una adaptació, que no es pot obviar. Els propis monjos copistes del monestir de Ripoll no devien viure gaire bé l’aparició de la impremta als inicis de l’Edat Moderna, i tothom, ells també, en va saber treure la utilitat malgrat els seus dubtes, que avui ens fan riure. No van oblidar, però, les plomes i els pergamins de l’Scriptorium, que, ai las, sobreviuen encara admirablement i són una font de plaer, saber i aprenentatge per vora un miler d’alumnes del Camp d’Aprenentatge del Ripollès. Hi havia i hi ha coses importants que la velocitat d’una impressora és incapaç de transmetre tan bé com la lenta i amorosa cal·ligrafia en lletra carolina.

La recent transmissió tuitejada de la crisi catalana i els horribles efectes de la irrupció del tuitaire Donald Trump em fan pensar que som al bell mig de l’adaptació a aquests nous modes de comunicació, i que cal mirar de veure’n bé els defectes per optimitzar-ne els avantatges. El president Puigdemont deia que, gràcies al twitter, va millor la situació de la Catalunya, que camina cap a la República, i que es pot governar des de la distància amb el mòbil a la mà. Em preocupa la idolatria del nostre president per les noves tecnologies. I no només la d’ell, també la de molts catalans, als quals els havien dit per WhatsApp, que les estructures d’Estat estaven llestes i que el reconeixement internacional de la Catalunya independent era un fet. Vull pensar que els que van escriure això ho va fer des de la bona fe i que la necessària i obligada brevetat dels missatges i la sempre enganyosa immediatesa no els van permetre ni detalls ni matisos que, per a una cosa tan important com la fundació d’una república, són imprescindibles. Faltava i falta encara molt per assolir aquest objectiu.

Només tindrem República si un copista monàstic ripollès dedica llargues hores de lenta i reflexiva escriptura en un text pensat, treballat, però sobretot més llarg i menys immediat que la suma total de tots els tuits inútils de Donald Trump. I molt millor si aquest copista és un home com l’abat Oliba de Ripoll, un home de Pau i Treva.