Casualitat o no, el mateix dia que es commemorava el naixement de Pompeu Fabra, (el químic transmutat en filòleg que va reformar amb criteri científic i equilibrat del català en una llengua moderna i versàtil de comunicació) el TC tombava l’articulat de la LOMCE (= llei Wert), que obligava la Generalitat a fer-se càrrec de les despeses d’escolaritzar en centres privats els alumnes les famílies dels quals optessin per l’ensenyament en castellà. El TC estimava que el govern central s’havia atorgat aquesta competència de manera indeguda.

I aquesta sentència apareixia en un moment a bastament delicat tant per a Catalunya de resultes de l’aplicació de l’article 155, com per a l’escola i tot el sistema educatiu català. Només cal recordar les acusacions d’acusacions d’adoctrinament de les quals ha estat objecte o de la polèmica de la casella del castellà en els documents de preinscripció als centres escolars...

A parer de qui signa aquest escrit, les elits castellanes-governamentals mai no han paït del tot ni l’estat de les autonomies, ni molt menys encara que pel que fa al català, després d’anys de persecució política i ostracisme social (un intent de genocidi cultural en tota regla), la seva situació, amb els matisos que es vulguin, s’hagi revertit. I és que les xifres parlen per si soles: l’entén el 95% i l’usa més del 80% de la població. El seu èxit és doble: per un cantó, el de la democràcia i del sistema d’autogovern d’aquests darrers quaranta anys, i per l’altre, el suport que tots li han atorgat.

L’escola catalana ha contribuït decisivament a aquesta empenta gràcies als esforços, d’entre d’altres, de Marta Mata i del sistema pedagògic de la immersió lingüística, amb uns resultats acadèmics més que raonables: la capacitació en les dues llengües oficials al final del cicle escolar. Que els resultats són millorables? Evidentment que sí, però en tot cas el camí a seguir ha de ser emprès a partir de criteris tècnics i pedagògics i no pas polítics.

Davant dels atacs continus perpetrats des d’àmbits del més ranci nacionalisme espanyol (entengui´s PP, Cs, VOX, SCC), la resposta des de Catalunya ha estat ràpida i, al meu entendre, sòlida. A destacar l’aferrissada defensa del nostre model educatiu que ha dut a terme Somescola, reclamant els èxits -ja apuntats- de la immersió lingüística, donant valor als resultats satisfactoris que ha tingut i està tenint a Catalunya. I més encara, també ha rebutjat contundentment i clara les acusacions de segregació i adoctrinament, ja que el nostre model educatiu està fonamentat i compromès amb la igualtat d’oportunitats dels infants i amb els valors cívics i democràtics de convivència.

I per anar acabant, recordar a qui escaigui que és la mateixa Constitució en el seu article 3 on es reconeix que les llengües espanyoles són un «patrimoni objecte d’especial respecte i protecció». Que és urgent que la societat espanyola aconsegueixi un gran pacte lingüístic que, sempre des del respecte i equitat, pacifiqui i desactivi els conflictes actualment en curs atiats pels incendiaris de sempre. 

I com a cloenda, citar el pedagog Jaume Cela que, amb aquesta escarida frase, si se sap llegir bé, no cal ni dir-ho, desactiva totes les insidioses acusacions d’adoctrinament que s’han llençat contra l’escola catalana i els seus professionals: «L’aula és vida i la vida no es pot quedar fora de l’aula».