Lenta i inexorable
Recordo haver tingut dos amics jutges. D’això fa dècades i ja deuen estar jubilats. Un era un bon jan, però molt rigorós en la concepció del dret. Una cosa era blanca o negra segons el que el jutge sentenciés. De res no valia que tots veiéssim blanc el que ell dictaminava que era negre. Era negre per manament de la justícia i no hi havia discussió possible. L’altre era força més relativista. Aquest últim explicava que quan en alguna causa especialment avorrida ja no podia més, demanava al seu amic fiscal que s’apropés a l’estrada i li pregava: «Manolo, dí lo de la rueda». El fiscal tornava al seu lloc i pronunciava solemnement «Porque la rueda lenta pero inexorable de la justicia...»; i així es divertien.
Hi he pensat de resultes del judici del cas Palau i de les decisions del suprem respecte dels presos polítics catalans. En el primer cas, que es jutjava delictes que es remuntaven al 1990, que el judici va començar el 2009 i hem conegut la sentència ara, la sensació del ciutadà no és ja de lentitud sinó d’apoplexia. Ha fet la impressió que es desitjava fer la lectura de la mateixa al tanatori i, ben mirat, els culpables han sortit al cap de quatre dies. Ho entenc: una presó no és un geriàtric. Si algú opina que s’ha fet justícia que passi per casa i m’ho expliqui.
En el segon cas, i més en concret en la denegació del dret a Jordi Sánchez de presentar-se per president de la Generalitat, parlar d’una posició inexorable, és lleu. El problema no és que el jutge no es deixi vèncer pels precs de llibertat, o que es mostri inflexible, és que es considera amb un dret absolut que passa per sobre del dels ciutadans que hem expressat una voluntat amb els nostres vots. No va contra un polític sinó que formula una sentència i dicta una condemna contra milions de persones.
Josep Pla, que era llicenciat en dret a banda d’escriptor i propietari rural, explica en “El quadern gris” les seves impressions de l’època d’estudiant i escriu: «L’important del dret és la justícia. Però en aquest ambient, sempre tindrà més pes la ficció que la realitat, la trampa que la substància»;. M’agradaria saber la seva opinió sobre la justícia que s’aplica avui.
Sentències a deshora i decisions polítiques emparades en l’autoritat de les togues. Malament. Catalunya ho té difícil però em temo que Espanya ho té impossible.
Hi he pensat de resultes del judici del cas Palau i de les decisions del suprem respecte dels presos polítics catalans. En el primer cas, que es jutjava delictes que es remuntaven al 1990, que el judici va començar el 2009 i hem conegut la sentència ara, la sensació del ciutadà no és ja de lentitud sinó d’apoplexia. Ha fet la impressió que es desitjava fer la lectura de la mateixa al tanatori i, ben mirat, els culpables han sortit al cap de quatre dies. Ho entenc: una presó no és un geriàtric. Si algú opina que s’ha fet justícia que passi per casa i m’ho expliqui.
En el segon cas, i més en concret en la denegació del dret a Jordi Sánchez de presentar-se per president de la Generalitat, parlar d’una posició inexorable, és lleu. El problema no és que el jutge no es deixi vèncer pels precs de llibertat, o que es mostri inflexible, és que es considera amb un dret absolut que passa per sobre del dels ciutadans que hem expressat una voluntat amb els nostres vots. No va contra un polític sinó que formula una sentència i dicta una condemna contra milions de persones.
Josep Pla, que era llicenciat en dret a banda d’escriptor i propietari rural, explica en “El quadern gris” les seves impressions de l’època d’estudiant i escriu: «L’important del dret és la justícia. Però en aquest ambient, sempre tindrà més pes la ficció que la realitat, la trampa que la substància»;. M’agradaria saber la seva opinió sobre la justícia que s’aplica avui.
Sentències a deshora i decisions polítiques emparades en l’autoritat de les togues. Malament. Catalunya ho té difícil però em temo que Espanya ho té impossible.