Uns dels animals domèstics que més m’agrada és la cabra. Té una personalitat pròpia. Està sempre a l’aguait, mira el seu entorn amb perspectiva, no és impulsiva, escala els llocs més inhòspits, sobreviu amb molt i amb poc, és capaç d’anar amb ramat o d’anar pel seu compte. Les ovelles, en canvi, són l’exemple de la docilitat. No tenen criteri propi; en segueixen una: la manyaga. Si aquesta s’estimba, les altres la segueixen i totes van rostos avall. Si una entra al corral, les altres la segueixen com si els hi anés la vida. Caminen sempre amb el cap cot sense mirar l’horitzó. Ambdós animals podrien ser l’exemple de comportaments humans.

Massa sovint, en el dia a dia, penso que ens estem comportant com ovelles seguint el xiulet d’algun pastor. Segurament si aprenguéssim més del comportament de les cabres tindríem millor qualitat de vida.

Em pregunto per què de mica en mica s’ha anat despoblant el camp en benefici de la gran ciutat si la qualitat de vida que es pot gaudir al camp no té res a veure amb la que ens dóna la ciutat. En l’àmbit de salut, gaudim d’un aire net, una aigua immillorable, la possibilitat d’aconseguir productes pel nostre consum respectant l’equilibri natural, aprendre a ser un consumidor més eficient i experimentar el gust de la terra. Pel que fa a les relacions humanes, coneixes tothom amb el que això té de bo i dolent, encara pots demanar ajut als veïns davant una dificultat, pots dedicar temps a parlar i a compartir sense estar massa pendent del rellotge. Pel que fa a serveis, tenim metges a prop durant les vint-i-quatre hores del dia, tenim escoles, instituts i guarderies, tenim unes bones comunicacions que encara tenen possibilitat de millora.

A vegades tinc la mala pensada que això no és més que un pla minuciosament traçat pels grans poders econòmics per tenir-nos més dominats i esclavitzats. Ens han fet creure que viure a ciutat és millor que viure a poble i nosaltres, amb la ment d’ovella, ens ho hem cregut. Allà ens tenen a tots engabiats i controlats, amb el cap cot com si fóssim xais disposats a seguir les ordres d’un pastor. Toca anar a treballar i el ramat surt en processó per via i carretera formant cues impressionants dia rere dia i omplint el planeta de contaminació. Nosaltres ens capfiquem en el dia que ens espera i l’angoixa que arribarem tard no tenim temps per veure la petita flor que neix al camí o l’ocell que vola o la persona que pateix o els mil i un detalls que la vida ens ofereix. Treballarem les hores que pertoquin i una mica més per aconseguir els diners per tenir totes aquelles comoditats meravelloses de la vida a la ciutat. En acabar la jornada, caldrà anar al rebost del supermercat on trobarem tots els productes imprescindibles per aquesta vida de somni: les cremes que m’estiraran la pell, les begudes que em donaran energia, el xampú que em farà conquerir la millor parella, els aliments precuinats amb aquell gust que m’agrada, les verdures més fresques i meravelloses que mai ningú ha consumit i tot allò que m’han fet creure que era imprescindible per la meva vida. Sortirem amb una mica de menjar i un munt de brossa perquè tot ha d’estar envasat i purificat.

Quan arribarà el cap de setmana, tocarà anar a la platja o al Pirineu. La majoria de vegades amb cues i cues per gaudir de les meravelles de la muntanya o de la platja que no tindrem ni temps de veure.

Quan ens quedi una estoneta lliure després del treball, tindrem una llarga llista de coses per fer: l’esport, la compra, el cap de setmana, les reunions per mantenir les meves relacions socials, les extraescolars dels nens i una estona de TV per estar al dia de les notícies. Aquesta dedicarà un percentatge molt considerable de temps a dir-nos què hem de fer per ser feliços, quin sabó s’ha de gastar, quin cotxe hem de comprar, a quin lloc hem d’anar de vacances i tantes altres coses que ens calen a la meva vida per ser feliç. Abans d’anar a dormir, caldrà obrir el correu o Facebook. Allí hi penjarem la foto dient quant estimo els meus i també hi trobarem que hem de firmar un munt de causes per protegir els animals, per evitar la contaminació, per salvar la pagesia, per millorar el món. Haurem acabat el dia amb la bona acció de l’activista de sofà.

Per acabar diria que molts podem estar d’acord en afirmar que la vida a la ciutat i la superpoblació no afavoreix la salut de les persones, però això també va bé pels que dirigeixen l’economia. Omplen les seves arques oferint-nos les potingues màgiques que ens curin l’asma, la urticària, les depressions i tantes altres malalties que ni s’esmenten però són un negoci per la indústria farmacèutica.

Dubto que els que tant s’omplen la boca del benestar de les persones els preocupi res més que el benestar de la seva butxaca. Tenim un país petit i ric. Si realment volguessin el benestar de les persones no hi hauria coses a fer com millorar les vies de comunicació del territori, descentralitzar els llocs de producció de treball redistribuir la població i vendre el missatge que tot el territori és bon lloc per viure-hi?

Això no passarà perquè els grans poders tindrien moltes cabres i poques ovelles i les cabres tenen una vida independent i les ovelles són submises.